Maradona, un cromo arrugat

Un cromo de Maradona arrugat a la mà, sostingut durant les llargues hores de viatge d’Andalusia a Barcelona en un Simca quan Despeñaperros era Despeñaperros. L’últim minut de l’últim dia de les vacances el meu oncle havia aparegut amb el tresor més preuat, el més buscat, el més desitjat: un cromo de Maradona amb la samarreta del Barça, la Meyba, la dels nostres records. Maradona, la primera il·lusió i el primer desengany, un procés iniciàtic per a tants nens dels 80, aquelles criatures el primer record futbolístic del qual és (oh, horror) Naranjito i que van créixer sota el signe del nuñisme fins a despertar a la maduresa a Sevilla a cops d’un tal Duckadam.

En aquest Mundial del Naranjito, a Sarrià, descobrim que els bons no sempre guanyen. Gentile, com oblidar el seu nom, li va fer a Maradona potser el marcatge més famós de la història dels Mundials. El defensa italià va perseguir el Pelusa durant tot el partit, el va pegar tant com va poder, i va acabar guanyant. El futbol no és just, vam aprendre la criaturada. Els culers ho vam comprovar poc després. Ens les prometíem molt feliços, amb Diego i Schuster al mateix equip, però no comptàvem amb Goikoetchea. Ni amb l’hepatitis. Ni amb la pulsió destructiva culer, la nostra atracció fatal cap a la derrota. Però no tot van ser penes. Aquell gol al Bernabéu, amb regateig a ‘Sandokan’ Juan José, en què no va entrar caminant a la porteria perquè no va voler, forma part del ‘top ten’ sentimental d’una generació. Maleït Google, ens recorda que era un partit d’un torneig intranscendent (la Copa de la Lliga) i que, a més, no el vam guanyar (vam empatar a 2). Però que bonic va ser aquell gol. I quin mastegot es va endur el pobre Juan José amb el pal.

Nàpols i el Mundial

De vegades els bons sí que guanyen, però amb una altra samarreta. Això també ho vam aprendre. Incrèduls, vam veure el que Maradona va fer amb el Nàpols i, sobretot, el Mundial de Mèxic. La mà de Déu. El gol a Anglaterra. El fet que un jugador pot guanyar ell solet un Mundial. Ho vam presenciar amb el cor partit. D’una banda, admirats, com no estar-ho. De l'altra, fotuts, per què no admetre-ho. ¿Per què sempre guanyen els altres? ¿Per què mai guanyem ni quan tenim els bons?  

A partir d’allà, la vida, com canta Sabina, es va convertir en una bicicleta sense frens. Per a Maradona, un descens directe i vertiginós cap als inferns. Les retirades, les tornades, la droga, la caricatura. És molt fàcil avui, malcriats després de gairebé 20 anys de perfecció ininterrompuda de Messi, quan el futbol ha deixat de ser un assumpte de raval per convertir-se en matèria d’escola de negocis, riure’s i fins i tot menysprear els fanàtics de Maradona. El Maradona personatge és certament insofrible. La seva feina com a entrenador, mediocre. La idolatria cap a la seva figura, ridícula. El Maradona persona potser és mereixedor de pietat. Créixer, madurar, convertir-te en pare, potser és això, abandonar el camp minuts abans que acabi el final del partit perquè no t’agafi l’embús.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però quan ets nen et beus el partit fins a l’últim glop perquè és un xut d’il·lusió. I Maradona, de curt, a la gespa, rondant de prop la pilota, regatejant anglesos, enviant contra el pal Juan José, era això: un xut de màgia, una màquina de generar il·lusió, un faedor d’alegria. No importa el costat fosc, l’escassa exemplaritat, la ruïna humana, quan es regategen adversaris com només pots fer tu al carrer amb un pot de cacaolat com a pilota. Ningú havia jugat abans a futbol com ell i ningú, ho sento, ha tornat a jugar igual després d’ell.

Maradona, el futbol abans de la Play, el Déu massa humà, el geni absolut de la pilota, l’excés en tots els sentits. Aquell nen que vaig ser va perdre el cromo arrugat de Maradona en algun moment de la vida, amb la lleugeresa amb què s’extravia el que de veritat compta.