¿Eixamplar l'Eixample?

Només ocupa el 7,5% dels 100 quilòmetres quadrats que té Barcelona. No obstant, ens diferencia i representa. Un barri trist, diuen alguns. «Monòtona i vergonyosa quadrícula», va dir Prat de la Riba. Un barri viu i còmode, diuen d’altres. Els arquitectes en general l’adorem, com a símbol de racionalitat igualitària.  Però també coneixem els seus actuals defectes. No només que es construïssin els seus patis interiors que havien de ser jardins, o que s’amunteguessin àtics a sobre. També sabem que en 160 anys han canviat la mobilitat, els usos i també els estàndards de confort. L’Eixample s’ha saturat i toca esponjar-lo en dos sentits: afegir verd i domesticar el trànsit. I no es tracta de tornar al pla original de Cerdà, sinó d’aprofitar la seva flexibilitat per adequar-lo a l’actualitat.

Ara els veïns de l’Eixample hem rebut amb sobresalt la notícia que l’ajuntament el remodelarà. I passa allò de sempre: ¡Oh no, que no el toquin que l’espatllaran! Desconfiem de tot canvi. Però l’Eixample ha d’eixamplar-se. La pandèmia l’ha deixat diàfan. Hi ha espai per fer-ho, reduint les calçades desproporcionades i aprofitant els xamfrans. Cada encreuament de carrers genera una illa de 2.000 metres quadrats, i això, multiplicat per tots els encreuaments, suposa més de 60 hectàrees per esponjar-lo.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Recordem que el concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona al seu dia el va guanyar Rovira i Trías amb un projecte de ciutat afrancesada amb carrers estrets de 12 metres i més altura i densitat. Ens podia haver anat pitjor. Aquella vegada, per sort, des de Madrid ens van imposar Cerdà.

Per cert, el mes passat vam poder veure una curiosa exposició al Palau Robert, la de la filla –posiblemente il·legítima– de Cerdà, coneguda com a Esmeralda Cervantes. Una arpista nena prodigi, masona, compromesa amb causes com el final de l’esclavitud, la pau i l’emancipació femenina. Va arribar a crear l’Acadèmia d’Arts i Oficis de la Dona a la Rambla el 1883. De tal pare, –o no– tal ‘artistilla’.