De nus a node

Encara sort que ha guanyat el seny. Gairebé no ho recorda ningú, però el debat sobre la maleïda plaça va ser un dels més furibunds –tot i que no tant com el de les superilles– que hem viscut. Tothom es va apuntar a opinar. I tot i que ara ens semblaria inaudit, gran part de la professió de l’arquitectura es va posicionar en contra de crear un parc. El prestigiós i enyorat urbanista Manuel de Solà Morales creia que s’havia de cosir aquest forat construint més trama urbana. Fins i tot algun, aprofitant les ínfules nacionalistes del moment Trias, va anar més enllà reivindicant construir una gran plaça dura, la més gran de Catalunya. Una cosa així com el Tiananmen xinès o el Zócalo mexicà. Les pedres, no la vida.

Afortunadament, en comptes d’una àrida esplanada per a actes commemoratius, tenim el que més necessita urgentment Barcelona, verd urbà, per suplir la vergonya de ser la ciutat europea del seu rang més pelada. Necessitem superfície per utilitzar i respirar.

Notícies relacionades

Antifrau avala la compra de la Casa Orsola i descarta irregularitats

La xifra de víctimes a BCN augmenta pels ciberdelictes

Només lamento que no s’hagi deixat, a tall de ruïna contemporània, un tros del tortell amb l’autopista elevada que durant anys va destrossar aquest enclavament. Que no va ser creat per Porcioles sinó amb motiu dels Jocs Olímpics, que una mica d’autocrítica també ens convé. Contemplar ara aquella mola ens serviria com a recordatori de com vam poder arribar a ser de bruts. Mantenir-la ens hauria estalviat uns milions, i de passada ens donaria una mica d’ombra, que crec que és el que més li farà falta a aquest benvingut parc.

Quan la demolició va ser consumada, els arquitectes Anna i Eugeni Bach van proposar, molt seriosament, emportar-se tota la runa, amuntegar-la a la plaça de Catalunya i d’aquesta manera crear "un mirador per tenir una nova perspectiva de la ciutat". De manera paradoxal, el mateix projecte actual construeix una passarel·la circular, molt semblant de forma, per poder veure el parc des de certa altura. En fi, una llàstima no haver mantingut l’antiga, que avui ens faria un bon servei simbòlicament i estructuralment. I probablement ningú posaria en dubte que toquin parcs i aprofitar el que tenim.