La 'llei Celáa' i la immersió lingüística

Alhora s’ha desfermat una nova ofensiva (l’enèsima) contra la immersió lingüística arran del pacte del govern Sánchez amb Esquerra per suprimir  el terme “vehicular” en referència a la llengua castellana en l’ensenyament que va introduir el PP en la seva llei. Terme que sí apareix  en la Llei d’Educació de Catalunya de 2009. Un text legislatiu elaborat pel govern tripartit (PSC-ERC-ICV)  encapçalat pel president Montilla, on sí s’atribueix a la llengua catalana la consideració de llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, la qual cosa avui oblida la dirigent de Eva Granados quan afirma que aspira a flexibilitzar la immersió convertint el castellà també en  llengua vehicular.

Més enllà d’aquest posicionament, que més aviat sembla formar part de la competitivitat electoral entre PSC i Ciudadanos, el fet és que Madrid ha acabat  reconeixent que té la responsabilitat de vetllar perquè tots els estudiants catalans acabin els estudis dominant el castellà, però que no li pertoca qüestionar-ne el procediment. Un objectiu d’altra banda  plenament assolit en la mesura que les avaluacions reflecteixen un coneixement de la llengua castellana per part dels escolars catalans fins i tot superior a la  mitjana a nivell estatal.

En tot cas, les branques no ens haurien d’impedir veure el bosc d’una immersió lingüística que ha perdut intensitat. De fet, en l’actualitat viu de la gran empenta protagonitzada per centenars d’ensenyants  (molts d’ells provinents de fora de Catalunya o de llengua materna castellana) que des dels anys vuitanta adquiriren les tècniques d’immersió importades de l’experiència del Québec amb les quals introduir el nen en la llengua catalana a través del llenguatge no verbal per transitar cap al verbal a fi que als 5 o 6 anys tingués  prou competència per poder aprendre a llegir i a escriure en català, en paral·lel a la introducció del castellà. Esforç titànic d’aquests professionals que completaren més de 18.000 docents,  tot reciclant-se amb un gran esforç personal, per fer possible  impartir docència  en llengua catalana en el conjunt dels ensenyaments  primari i secundari.  

Malgrat que aquest llegat ha estat assumit per una vocacional nova generació de docents, a hores d’ara el sistema dóna mostres de cansament. S’evidencia en l’estancament de l’ensenyament en català a secundària. Es  constata en la retallada de les aules d’acollida on els nouvinguts havien estat objecte de prioritat. Es reflecteix en la desaparició de les tècniques d’immersió en la formació universitària i en els màsters  de capacitació pedagògica. Es fa evident en la mínima presència de la formació permanent. Es manifesta en la reculada quant a la manca de seguiment a les direccions sobre el compliment  dels projectes lingüístics de cada centre. I, finalment, es contempla en la no aplicació de les tècniques d’immersió en les activitats extraescolars i  d’esbarjo. 

En definitiva, una immersió lingüística amenaçada per una certa banalització del seu  propi èxit, com si s’hagués de donar per fet que l’existència d’un percentatge de catalans que no són plenament competents en llengua catalana, una part dels quals nouvinguts que parlen més de 200 llengües distintes, fos una penyora inevitable.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per això, pacificada la rereguarda gràcies a la llei Celaá, és imprescindible enterrar 'l’anar tirant'. En conseqüència, com que la  llei aprovada atorga a la Generalitat major disponibilitat a l’hora de formular currículums nous (fins al 50%), s’obre la possibilitat que administració i  centres escolars puguin  repensar  matèries, currículums i horaris. ¡Bona oportunitat per fer un pas endavant! De fet, urgeix.

D’igual manera que seria bo que la societat catalana assumís que el futur del català no pot recaure exclusivament en la comunitat escolar, la qual cosa ha d’obligar al nou Govern post 14-F a superar dèficits col·laterals d’enorme transcendència pel que fa a la socialització de la llengua catalana en les noves generacions, d’entre els quals la progressiva deixadesa de TV-3 quant a la programació infantil i juvenil i l’absència de la llengua catalana en les plataformes digitals.