25 nov 2020

Anar al contingut

CONEGUTS I SALUDATS

Deslleialtat

FERRAN NADEU

Deslleialtat

Josep Cuní

Els mots imprescindibles en política en temps com els actuals, respecte i dignitat, brillen per la seva absència

Si la incertesa és sinònim de la pandèmia, la deslleialtat ho és de la política. Almenys en temps d’angoixes i turbulències com els actuals, quan l’imprescindible seria al contrari. Respecte i dignitat. I d’això se n’ha parlat molt aquesta setmana.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

De deslleials es van acusar els partits del Govern de la Generalitat per la filtració d’un document oficial sobre una proposta de desescalada que no va ser. L’escàndol que venia de feia temps va servir d’ariet per reconduir el contenciós amb molts sectors de la societat cansats de sentir-se abandonats a la seva sort a causa d’una força major però gestionada amb destresa menor. Perquè el problema no està a obligar a tancar negocis ni a retallar llibertats si les compensacions, econòmiques o divulgatives, són les ajustades per pal·liar el desastre. Vegeu Alemanya. O França. Però aquí això no és així perquè tristament així no pot ser. Recordant Josep Pla, aflora la genuïna pregunta catalana: «¿I això, qui ho paga?» I com que en la resposta trobem almoines, retards, pugnes i carreres, la indignació puja mentre la confiança baixa.

Afegim-hi que la capacitat informativa de l’Executiu català és molt limitada, i que sense transparència no hi ha convicció, i tindrem la base de llargs desacords polítics i socials que no han fet més que començar.   

Contagi a Madrid

Com si d’un altre contagi es tractés, la deslleialtat també ha arribat a Madrid. Allà, destacats membres de les formacions polítiques que formen el Govern van utilitzar el terme per agredir-se pels dos fronts que aquests dies mantenen en suspens la sensibilitat ciutadana. Els migrants arribats a la Gran Canària i la desoladora gestió del seu present, d’una banda. De l’altra, l’intent d’evitar que en temps de torbació no es forci la mudança per desnonament. En el primer cas, Unides Podem de l’arxipèlag va alçar la veu contra el ministre de l’Interior del Govern en què participen. En el segon, per la porta del darrere i amb d’Esquerra i Bildu, van presentar una esmena als Pressupostos que poc té a veure amb els comptes, però que escenifica una iniciativa per forçar una llei que, impedint desallotjaments immobiliaris als més desfavorits, cobreixi de passada el decret de la Generalitat en aquest mateix sentit, ja que la justícia el considera inútil legalment per un problema de competències administratives.

En un marc més general i expansiu, el concepte de deslleialtat fa temps que se’l creuen governs i oposicions. De vegades fins i tot apel·lant a la traïció al país respectiu –Catalunya o Espanya– quan el volen reduir a la seva particular i antagònica mirada. Per això, i a força d’anar repetint la mateixa desconsideració, es desgasta el terme de tant utilitzar-lo mentre s’hi perd la confiança, de tant abusar-ne. I per molt que després intentin matisar, mostrin fals penediment i simulin que tot va ser una mala interpretació, que pactin no tornar a caure en la temptació, coordinar-se millor i mirar cap endavant, saben que el mal fet és irreversible. Perquè amb la deslleialtat passa com amb la mentida, segons Nietzsche: el problema no està en el fet de fallar, sinó que a partir de llavors ja no es pot creure qui ha enganyat. Doncs això.