Anàlisi

¿Acordar amb EH Bildu? Per què no

2
Es llegeix en minuts
undefined55845449 graf8409  madrid  12 11 2020   el diputado de eh bildu  oska201112122328

undefined55845449 graf8409 madrid 12 11 2020 el diputado de eh bildu oska201112122328 / Chema Moya

En aquests dies de tant acalorament sobre els recolzaments als Pressupostos, el secretari general de CCOO, Unai Sordo, ha escrit una interessant reflexió sobre el tan criticat, particularment per part del PP i els seus mitjans afins, vot d’EH Bildu als comptes públics. «Que l’esquerra ‘abertzale’ pugui recolzar uns PGE sense renunciar als seus objectius polítics és una mostra de normalització que només els més optimistes podien preveure fa 10 anys, ni remotament podíem somiar en fa 15», ha escrit en el seu blog qui com a basc i persona d’esquerres es va significar des de jove en contra de la violència d’ETA.

La banda armada va cessar les seves activitats el 2011 i es va dissoldre per complet fa dos anys. No ha aconseguit cap dels seus objectius, ni la independència ni el referèndum d’independència. No obstant, escriu Sordo, s’està parlant de «claudicació davant el terrorisme, de venda de Navarra, catalogant de marmessors d’ETA parlamentaris que mai de la vida van militar a HB, Batasuna o Sortu, o que fins i tot van formar part activa del rebuig dels atemptats. És igual. Tot s’hi val, fins i tot agitar el miratge d’ETA quan no hi ha ETA, amb tal de contaminar la vida política i la convivència no ja a Euskadi sinó en el conjunt del nostre país».

Crispar és el que està fent la dreta política amb uns arguments que són fal·laços perquè acostar presos d’ETA al País Basc no té a veure res amb els objectius polítics de l’extinta banda criminal. Costa entendre què té d’escandalós que es posi fi a l’estratègia de dispersió i allunyament d’aquests presos, que seguiran privats de llibertat només que més a prop de les seves famílies, quan ETA ja no existeix perquè va ser derrotada per l’Estat.

Notícies relacionades

La política és pacte i no hi poden haver línies vermelles ni cordons sanitaris contra ningú. Tampoc cap a Vox, és clar. ¿Com es pot exaltar el caràcter inclusiu de la nostra transició democràtica i injuriar ara els pactes en democràcia? El problema no és amb qui es pacta sinó què es pacta. Els continguts. Que a Andalusia el popular Moreno Bonilla se sostingui gràcies a l’extrema dreta no pot ser un anatema com es fa des de l’esquerra. Dependrà de què li costi aquest recolzament en termes programàtics (i democràtics) al PP i també a Cs. Insisteixo, els continguts.

La nostra democràcia no és militant i per tant hi ha partits que tenen dret a no sentir-se reconeguts a la Constitució. L’únic innegociable per poder acordar amb ells és que respectin sempre les regles democràtiques i les lleis. Amb tot, el preocupant ara mateix no és que el Govern de coalició tregui els Pressupostos amb el bloc de la investidura, sinó que Unides Podem estigui imposant la seva estratègia sectària de fer fora Ciutadans de la geometria de recolzaments variables que voldria el PSOE. Aquí els interessos dels dos pablos, Iglesias i Casado, són coincidents. Pedro Sánchez corre el risc de caure presoner d’aquesta lògica de fronts quan cedeix –en benefici d’ERC i enuig del PSC– a l’eliminar la vehicularitat del castellà a l’ensenyament. No feia falta.