El final del ‘joancarlisme’

D’una banda, la Constitució és gairebé impossible de reformar per poder canviar "la forma política d’Estat" i, a menys que sorgís una cosa gravíssima que afectés directament el rei Felip, el PSOE no farà cap tomb republicà, ni tampoc el PP, és clar. De l’altra, el dia en què mori Joan Carles, la polèmica sobre les seves finances i la seva vida privada desapareixerà i, en el balanç global de la seva figura, "el que ha passat a partir del 2012 no tindrà tant pes com el seu llegat històric", afirmava Preston a EL PERIÓDICO, amb motiu del 45è aniversari de la seva proclamació com a rei. El seu paper per portar la democràcia va ser indiscutible, tot i que les seves conviccions democràtiques fossin dubtoses i el seu nomenament es degués a Franco. Però això no importa: va tenir coratge en els moments clau de la Transició i va demostrar una enorme intuïció fins a 1982. Després va ser un cap d’Estat que va complir molt bé el seu paper de neutralitat política (a diferència del seu avi, Alfons XIII, no va "borbonejar"), va participar amb entusiasme a situar Espanya en l’escena internacional i va actuar com a "ambaixador comercial", que en part és l’origen dels seus problemes. L’abdicació va ser un dur càstig per a ell, però era imprescindible a l’evidenciar-se la seva falta d’exemplaritat, per salvaguardar la institució de la Corona dels seus enemics, els mateixos que volien destruir la Constitució de 1978.