El final del ‘joancarlisme’

La coronació al Congrés del rei Joan Carles, al costat de Sofia, el príncep Felip i les infantes Elena i Cristina, el 22 de novembre de 1975.
Avui molts ja no se’n recorden, però encara el 2002 el joancarlisme gaudia de bona reputació. Aquell any, el prestigiós hispanista anglès Paul Preston va publicar la biografia Juan Carlos. El rey de un pueblo, que va ser reeditada fins al 2014. Ara mateix, una declaració de joancarlisme tan explícita sorprèn i reflecteix com han canviat les percepcions. Durant anys hi va haver molta gent que es declarava desacomplexadament joancarlista sense confessar-se monàrquic, mentre que avui la dificultat rau a defensar l’actual direcció de l’Estat, amb els reis Felip VI, Letizia i la princesa Elionor, malgrat la indigesta herència del joancarlisme. No obstant, el millor aliat per superar el dilema que pateix la monarquia és el temps.
D’una banda, la Constitució és gairebé impossible de reformar per poder canviar "la forma política d’Estat" i, a menys que sorgís una cosa gravíssima que afectés directament el rei Felip, el PSOE no farà cap tomb republicà, ni tampoc el PP, és clar. De l’altra, el dia en què mori Joan Carles, la polèmica sobre les seves finances i la seva vida privada desapareixerà i, en el balanç global de la seva figura, "el que ha passat a partir del 2012 no tindrà tant pes com el seu llegat històric", afirmava Preston a EL PERIÓDICO, amb motiu del 45è aniversari de la seva proclamació com a rei. El seu paper per portar la democràcia va ser indiscutible, tot i que les seves conviccions democràtiques fossin dubtoses i el seu nomenament es degués a Franco. Però això no importa: va tenir coratge en els moments clau de la Transició i va demostrar una enorme intuïció fins a 1982. Després va ser un cap d’Estat que va complir molt bé el seu paper de neutralitat política (a diferència del seu avi, Alfons XIII, no va "borbonejar"), va participar amb entusiasme a situar Espanya en l’escena internacional i va actuar com a "ambaixador comercial", que en part és l’origen dels seus problemes. L’abdicació va ser un dur càstig per a ell, però era imprescindible a l’evidenciar-se la seva falta d’exemplaritat, per salvaguardar la institució de la Corona dels seus enemics, els mateixos que volien destruir la Constitució de 1978.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Un incendi al Baix Ebre crema 570 hectàrees, el 90% als Ports
- Xarxes Molts turistes confonen Mallorca amb França i creuen que l'alemany és l'idioma oficial, segons una enquesta de carrer a Palma
- El mapa territorial Enquesta CIS: El PSOE assetja cinc governs autonòmics del PP en l’equador de la legislatura
- Osona Una ‘moto espia’ dels Mossos capta per la C-25 un conductor sense cinturó, parlant pel mòbil i bevent
- A Barcelona Els Mossos abaten un home que va matar el seu germà d'un tret i es va atrinxerar a Calldetenes
- Animals marítims ¿Què és el peix escorpí present a les platges d’Espanya i què s’ha de fer si et pica?
- Proposició al Congrés El PP rebutja que Catalunya pugui recaptar l’lRPF i deixa la llei en mans dels socis d’investidura
- A Bèrgam Un home mor succionat pel motor d’un avió que s’havia d’enlairar cap a Astúries des d’un aeroport de Milà
- Reunió entre governs a Palau El nou finançament de Catalunya es convertirà en un acord «bilateral» entre governs dilluns que ve
- Control exhaustiu Barcelona proposa a Airbnb un nou conveni més exigent: «Hi ha anuncis en què l’amfitrió es diu James Bond»