Desolació a la costa catalana

Les estadístiques parlen per si mateixes. Segons les recents dades de l’INE, Catalunya ha rebut, entre gener i setembre, un 77,7% menys de turistes internacionals que en el mateix període del 2019. Aquest últim mes, la quantitat es va desplomar fins a un 86% menys. En el conjunt d’Espanya, els percentatges són semblants. A més, els que han vingut han gastat menys i han reduït el temps d’estada. Un 80% menys en general i, concretament el setembre, un descens del 92%.  

Però si deixem aquest resum global i ens fixem en la particularitat de cada cas, el panorama és encara més desolador, sobretot si ens centrem en els municipis de la costa catalana que han basat la seva economia en el turisme massiu. Les grans xifres que atresoren Espanya i Catalunya respecte al turisme es deuen principalment a una oferta de negoci que neix de la quantitat i que prové de la intervenció dels grans operadors i de la renovació constant de la demanda. Són els exemples paradigmàtics de Calella (Barcelona), Lloret (Girona) i Salou (Tarragona), convertits per la pandèmia en epicentres d’un autèntic terratrèmol econòmic i social.

La sèrie de reportatges que EL PERIÓDICO està publicant sobre aquestes poblacions punteres del turisme a la costa catalana són un retrat fidel de la devastació que s’ha vist agreujada per les últimes mesures de tancament de bars i restaurants i pel confinament perimetral que ha incidit terriblement en les mínimes esperances que alimentaven amb el client nacional. Lloret, que té una capacitat de 30.000 places hoteleres, depèn en un 85% del turisme i el PIB de Salou, per exemple, xifra la seva dependència en un 92%. Els tres municipis, a més, aprofitaven la temporada baixa –lluny de les xifres de l’estiu, però amb una notable capacitat d’atracció, en especial per a la tercera edat– per arrodonir els números de l’any.

A hores d’ara, a Lloret només es mantenen oberts cinc dels 122 establiments hotelers censats. L’escenari en els altres dos pols turístics és molt similar. Els empresaris temen per la continuïtat del negoci perquè, entre altres coses, no preveuen una de remuntada a mitjà termini sinó un llarg recorregut de recuperació. Els treballadors, majoritàriament temporals o sense accés a uns contractes que s’haurien d’haver concretat abans del primer confinament, fan augmentar les cues dels ajuts socials, que han pujat entorn d’un 70-80%, a càrrec d’entitats com Càritas, el Banc dels Aliments o els serveis socials.   

El panorama d’aquestes i altres poblacions del litoral no és només un desert quotidià, sinó que, en la perspectiva d’un futur immediat, es presenta com una greu crisi general que també afectarà les arques municipals i, en conseqüència, la seva capacitat d’intervenció subsidiària. El sector confia almenys que els ajuts que puguin arribar tinguin en compte que és un dels més perjudicats del país. I que el desplegament i compliment de les mesures necessàries per contenir l’expansió del coronavirus tornin la seguretat als desplaçaments turístics.