Un fenomen que desafia la raó

Els EUA no són Nova York. Ni Kentucky

És urgent analitzar el fenomen Trump sense orelleres ideològiques per comprendre'l

Es llegeix en minuts
Els EUA no són Nova York. Ni Kentucky

EVA MARIE UZCATEGUI

S’ha convertit en un lloc comú quan es parla dels EUA: vist des del prisma d’una superioritat moral sense fonament, des d’Europa no s’entén res del que succeeix a aquell país. És per aquesta raó que l’impressionant i preocupant resultat de Donald Trump (que ho és, tant l’un com l’altre) ens ha agafat per sorpresa al vell continent, on durant setmanes hem esmorzat amb notícies de la seva pèssima gestió de la pandèmia i ens hem ajagut gronxats per la dolça cançó de bressol que els quatre anys de trumpisme eren ja història, que alguna cosa per fi soritria bé en aquest 2020.

Res d’això ha succeït, així que ara cal recórrer al clixé: que a la vella Europa de la superioritat moral no ens assabentem de res del que succeeix als EUA, que els periodistes no tenen ni idea de com llegir la realitat nord-americana, que sembla mentida que no sapiguem que els EUA no són Nova York.

Els resultats del president ens han tornat a agafar per sorpresa a Europa

Cert. De la mateixa forma que els EUA tampoc són tan sols Kentucky o Wyoming. De vegades sembla que els enquestadors nord-americans també siguin ineptes europeus que no entenen el seu propi país, ¿com si no es pot explicar el seu pertinaç fracàs a l’hora de detectar la força del trumpisme? De fet, de vegades es diria que ni els mateixos nord-americans entenen el seu país: vot popular en mà, està gairebé perfectament dividit en dos, amb un lleuger avantatge, com sol succeir en les eleccions presidencials, per al candidat demòcrata. Ni el mateix Trump coneix la seva base, ja que, com s’ha escrit en diversos llibres, el primer sorprès de la seva victòria el 2016 va ser ell mateix. Bé, i la seva sanglotant dona.

S’ha d’oferir a l’opinió pública retrats complexos i matisats de la realitat

Dimecres ben d’hora del matí, amb l’escrutini en marxa, a Catalunya Ràdio un grup d’excorresponsals a Washington coincidíem que no sabíem qui guanyaria les eleccions, però que hi havia un parell de coses que no ens sorprenien: que Joe Biden no hagués arrasat i que tantíssima gent hagi votat Trump. De fet, les cròniques dels corresponsals a Washington ens ho expliquen des de fa temps: que a les àrees rurals el discurs nacionalista i populista de Trump té un ampli eco; que aquells que se senten abandonats per un món que no entenen el segueixen amb fervor religiós; que el vell Partit Republicà ha venut la seva ànima al diable; que la fibra de la democràcia al país dels ‘check and balance’ s’ha esfilagarsat sense fonts d’autoritat reconegudes i reconeixibles; que Trump entén millor que ningú les regles del caos i el vot del ressentiment; que les files dels que volen marxar del món creix cada dia, i estan molt enfadats; que el segle XXI va néixer a les ruïnes de les Torres Bessones prenyat de por d’un xoc de civilitzacions, però que en realitat és la guerra cultural, la d’identitats, la que marca l’esperit de l’època: el nosaltres davant l’ells; que Biden era un candidat més que imperfecte; i que als EUA es parla del que vol Trump, i que aquesta és una gran definició del poder.

A la vella Europa se sap perfectament que als EUA es forja des de fa temps un moviment nacionalista extrem, supremacista, nativista, ultraliberal, conspiranoic i negacionista liderat per la reencarnació de Neró. Un moviment més reforçat després de les eleccions. Resideixi o no a la Casa Blanca.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

No són els europeus, en general, ni els seus periodistes els cecs amb els EUA. És un determinat discurs –molt poderós en l’esfera política i mediàtica, això sí– que va decidir fa temps, en contra de tota evidència, que el Partit Demòcrata era com la socialdemocràcia europea i el Republicà, com els conservadors. El mateix discurs que no donava crèdit a les cròniques que des de Londres alertaven que la Unió Europea no és sexi per a molts europeus, per motius que van més enllà de la caricatura de Nigel Farage. Un discurs que tracta l’opinió pública com a un adolescent a qui s’ha d’explicar històries de bons i dolents, de blancs i negres, i no retrats complexos i matisats que no encaixen amb una determinada visió del món. Un discurs que nodreix tertulians, ‘totòlegs’, estrelles mediàtiques que no han vist un ‘redneck’ en la seva vida i ‘talking points’ de polítics. Un discurs que no és naïf, sinó cínic, i gens innocent. Un discurs que dilluns apostava per un tsunami Biden i que dimecres denunciava que els EUA no són només Nova York.

Dimarts, els negres van votar Trump com feia temps que no feien amb un candidat republicà. Els llatins van ser clau en la seva victòria a Florida. Hi ha ingredients del fenomen Trump que desafien la raó. És urgent analitzar-lo sense orelleres ideològiques per intentar entendre’l.