Els desganats viatgem amb metro

El problema és que ja no som capaços de processar tanta informació contradictòria, tant canvi d’estratègia o tanta absència de la mateixa. El problema és que ja no sabem què fer, què creure, qui escoltar i com gestionar tanta desídia. El problema és que hem abandonat la nostra facultat de formar-nos una idea determinada de la realitat, que ens hem convertit en autòmats programats i reprogramats una vegada i una altra amb un únic objectiu: que ens adaptem a aquesta situació.

I en això estem, adaptant-nos. Vuit mesos ja, en els quals hem canviat les nostres rutines i costums,  en els quals ens hem reiniciat fins a convertir-nos en el que cosa no som i sobretot en el que no volem ser. Però hi ha una cosa inevitable que comença a fer-nos efecte: ens estem quedant sense ganes, comencem a arrossegar els peus i a suportar un pes excessiu sobre les nostres espatlles: som els portants de la pandèmia, però en la nostra processó la fe escasseja i la durícia és gran.

La falta de ganes també es contagia.

Els viatges en transport públic s’han convertit en el lloc de comunió de tots nosaltres, els desganats. Al metro, a l’autobús ens reconeixem tots, compartim la nostra manera de no mirar, les nostres absències que recorren línies de metro senceres i la nostra resignació que no s’acaba, ni de bon tros, al baixar a la nostra parada.

Viatgem amb metro o amb autobús perquè no tenim més remei, el sou no dona per a tanta gasolina i molt menys per a pàrquing o perquè el cotxe és vell i contamina, perquè ja no pot circular quan més el necessitem.

Agafem el metro cada matí, en hora punta, i no ho fem per sostenibilitat ecològica sinó microeconòmica, la nostra. I tot i així, no hi som tots, el transport públic ha perdut passatgers, són molts els que no tenen autobús ni metro per agafar perquè no tenen feina on arribar.

Al transport públic amb prou feines hi ha contagis, ho diuen els estudis però no ho secunda el nostre sentit comú i, potser per això, traiem la nostra nova arma reivindicativa: la càmera del mòbil.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Fem fotos de vagons plens, d’andanes atapeïdes de persones, per constatar que hi ha moltes maneres d’adaptar-se a aquesta pandèmia i que la nostra dista molt de ser la més suportable. Potser el transport públic no contagiï, però ens resitua. Ens fa entendre qui som i què s’espera de nosaltres, d’això van les nostres fotografies, aquestes que es fan virals a les xarxes socials. Continuarem viatjant en transport públic perquè el problema no és el metro ni l’autobús, continuarem anant a treballar perquè els estudis tampoc situen els contagis en l’àmbit laboral i de passada, continuarem anul·lant-nos cada vegada més perquè tot el que ens agrada, el que ens dona aire, sí que contagia, contagien els restaurants, els amics, els cines i teatres...

Ho farem perquè no tenim més remei, però que no ens demanin que ho fem convençuts, que li posem ganes, això ja no.