30 nov 2020

Anar al contingut

LA XACRA DEL MASCLISME

Reparació

Pau Mart Moreno

Reparació

Jenn Díaz

La violència masclista, per molt que la perpetuï una sola persona, no és individual ni privada, i la seva reparació ha de ser comunitària

Durant segles, les violències estructurals han estat qüestions individuals, privades. Si feien el salt a l’esfera pública, automàticament es tractava des del morbo i la curiositat, no com una responsabilitat compartida. Les violències masclistes eren privades i, per tant, la reparació i els processos posteriors no ens interpel·laven. Com una mena de dol, cadascuna té la seva manera de reparar-se i, com sempre, com sempre en tots els aspectes de la vida, la teva reparació depèn també de la teva renda. Si tens o no tens entorn. Si aquest entorn té prou sensibilitat, formació o interès en acompanyar-te. Si tens o no tens recursos per fer una teràpia. Si tens o no tens independència econòmica d’aquell que exerceix aquesta violència contra tu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La violència, però, malgrat que la perpetuï una sola persona, i sigui una persona –el seu entorn– qui la pateix, no és individual i no és privat. Per això la reparació, la gran desconeguda, la gran amagada, és una qüestió social, també. La comunitat ha d’entendre que la violència, l’impacte d’aquesta violència en la societat i l’itinerari per sortir-ne són d’interès col·lectiu. La reparació no pot ser només una construcció individual, perquè dependrà en tot moment de les capacitats personals que tinguis, i massa sovint aquestes capacitats personals estan íntimament relacionades amb l’extracte social al qual pertanys.

La reparació de les violències –violències autoritzades pel sistema– no pot ser un privilegi. Fins ara ha sigut així. Si et pots permetre una reparació sana i professional, si et pots permetre una reparació acompanyada i específica, seràs afortunada. Que a qualsevol de nosaltres ens agredeixin –física, sexualment, psicològicament, tant és– i que mutem a supervivents pels recursos que tenim a l’abast no socialitza el problema ni la solució. Ho manté a l’esfera privada i privatitza, per tant, el dolor i el silenci.

Les violències són estructurals, per tant les reparacions han de ser comunitàries. I això vol dir que a banda de reparar-me jo de forma individual, ens calen missatges clars, exemplificadors, que ens reparen en termes més amplis, a totes. El silenci no pot estar sempre del mateix costat.