Les lliçons de Samuel Paty

La condemna frontal: «És alhora un ensenyant el que ha sigut assassinat, però també la llibertat de pensar i d’expressió les que han resultat danyades», va resumir el fiscal antiterrorista. Samuel Paty ha pagat un alt preu –la seva vida– per promoure la laïcitat en el marc de l’escola pública francesa, el «bressol de la República», en una ajustada definició de l’ex primer ministre Lionel Jospin.

Diverses lliçons: el cas, que ha aixecat una immensa onada de solidaritat amb el professor Paty, permet extreure diversos ensenyaments. El primer, la necessitat de preservar el paper dels mestres per fomentar el lliure albir dels seus alumnes, els ciutadans de demà. La laïcitat, és a dir, la cohabitació de totes les religions, de tota manera de dubtar i de no creure, ha de ser preservada.

Segona lliçó: el cas mostra com un incident menor, amplificat a les xarxes socials, pot acabar en tragèdia. Com va editorialitzar ‘Le Monde’, «abans de pagar amb la seva vida el seu ardor per transmetre la noció de tolerància, Samuel Paty va patir, en solitud, un calvari que concentra molts mals i derives de la nostra època. Va ser objecte de la caça a l’home a les xarxes socials».

Tercera lliçó: alguns conflictes escolars ja no poden ser abordats només intramurs per uns mestres que no tenen els instruments per aturar la seva amplificació i deformació. La reflexió és aplicable a l’escola francesa i a la dels seus veïns. Quarta lliçó: l’assassinat de Samuel Paty ens alerta d’un context en el qual els missatges d’odi arriben fins a les aules. L’autocensura pot apropiar-se del discurs dels mestres. Es tracta de saber conjugar la llibertat d’expressió amb la cultura del respecte a l’altre. Una tasca gens fàcil.

La resposta política: el cas ens alerta també de les derives que pot provocar l’impacte emocional d’aquest crim, en el pla jurídic i sociològic, com apuntaven dos experts en el diari ‘Le Monde’ (24 d’octubre). La jurista Mireille Delmas-Marty escrivia: «D’un dret penal de responsabilitat, que fonamenta el càstig en la prova de culpabilitat i la proporcionalitat del delicte, estem passant a un ‘dret penal de la seguretat’. Un dret policial».

Des d’aquesta òptica, el Ministeri de l’Interior ha anunciat diverses mesures que poden ser interpretades per alguns francesos de confessió musulmana com un «càstig col·lectiu»: del tancament de la mesquita de Pantin durant mig any a la dissolució del Col·lectiu contra la Islamofòbia a França (CCIF). «Com més els musulmans en el seu conjunt siguin objecte d’amalgama amb els terroristes, més alguns s’adheriran a aquesta ideologia mortífera», alertava Agnès De Féo.

Aquesta sociòloga, que ha realitzat un treball de camp entre joves franceses de confessió musulmana, advertia del risc de convertir l’assassí del professor Paty –un refugiat de 18 anys, d’origen txetxè, que va ser neutralitzat per la policia amb nou impactes de bala– en un antimodel fascinant: «Estem davant una hipermediatització que pot transformar aquest terrorista en un heroi negatiu, fascinant els joves a la recerca d’un antimodel per protestar contra una societat en la qual no troben el seu lloc».

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Les autoritats franceses, amb el president Macron al capdavant, tenen el dret i el deure de defensar les regles de joc de la República, començant per la laïcitat, però han d’apostar per una laïcitat tranquil·la i evitar les amalgames, tant a l’Hexàgon com a l’estranger. Una frase del president, en l’homenatge pòstum a Samuel Paty, ha aixecat una onada de protestes al món musulmà: «No renunciarem a les caricatures».

La llibertat d’expressió és un dret prevalent  –‘Charlie Hebdo’ en va pagar un alt tribut. Els responsables públics han de protegir-la i emparar-la, però han de mesurar també l’abast de les seves accions i reflexions. El problema de Macron no és la deplorable reacció de Turquia –el nou estirabot del president Erdogan–, sinó la protesta dels seus aliats tradicionals: «El Regne del Marroc demana que es deixi d’atiar el ressentiment i es donin mostres de discerniment i respecte a l’alteritat». ¿Està en risc l’anomenada ‘política àrab de França’?