Economia franciscana

El principi de l’ús comú dels béns creats per a tothom és el primer de tot l’ordenament ètic i social, i és un dret natural, originari i prioritari. Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, no han de destorbar; ans al contrari, han de facilitar la seva realització. Així, el dret a la propietat privada només pot ser considerat un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes, que han de reflectir-se en el funcionament de la societat.

Aquestes frases són les que van fer que alguns polítics de dretes (el primer que va piular va ser l’inefable José Ramón Bauzá, expresident de les Balears i avui de sabàtic al parlament europeu) qualifiquessin el Papa de ‘comunista’. Catòlics confessos només de boca però de pràctica hipòcrita, àdhuc imputats per la justícia, van cridar escandalitzats.

Les referències contra les interpretacions del que era liberal i popular sonaven massa properes. Contra la desigualtat social. Amb el que diu, el Papa també ha d’agradar als sindicats quan referma que ‘l’obsessió per reduir els costos laborals no adverteix de les greus conseqüències que això ocasiona, perquè la desocupació que es produeix té com a efecte directe expandir les fronteres de la pobresa’.

I fins i tot alguns sobiranistes poden fer un ‘like’ quan diu Francesc que és cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens erosioni culturalment. Tot això amanit per ‘la naturalesa expansiva de la caritat’, que ho hauria d’envair tot, de la que és exemple la rectificació del Papa sobre la convivència de parelles homosexuals, estenent-se a les nostres pròpies jerarquies en actuacions recents incomprensibles.

El papa Francesc es posiciona a favor del canvi a l’economia amb nous valors i per fer que aquesta no supediti la política. Ho fa en un moment complicat, ja que són les classes més desfavorides, les que pateixen més la pandèmia, les que paradoxalment més volen retornar a la normalitat. Per pobre i desigual que sigui, és la vida que coneixen, i contrasta bé fins i tot avui amb la crisi que els nega la més humil de les rutines, com treballar cada dia, fer vida amb amics i sortir als carrers.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per contra, som les classes més acomodades, les que menys hem perdut amb els confinaments, els que veiem que el retorn a la normalitat és un error, ens manté a tots al pou del consumisme i el creixement insostenible, quan hauria de ser ara una oportunitat per fer un nou començament.

Però la majoria suposadament destinatària del canvi és possible que no hi participi. No crec que la conjuntura així faciliti allò de ‘tots som germans’ del Papa franciscà. Certament, però ‘algú ho havia de dir’.