Com llàgrimes en la pluja

Els advocats defensors en aquest procés ho tenien tot en contra. Una prèvia sentència condemnatòria, ni més ni menys que del Tribunal Suprem, que veia insòlitament una sedició en uns fets que només eren mobilitzacions i protestes amb molt pocs incidents, sense gairebé rellevància delictiva com van dictaminar aquells recordats jutges alemanys i, d’altra banda, creiem també un nombre substancial de juristes. A més, la sentència, de manera innecessària i imprudent, posava en solfa l’operació dels Mossos de l’1 d’octubre com «sens dubte insuficient», cosa que podia tenir l’efecte de condicionar greument el procés contra els comandaments policials. Finalment, el clima mediàtic general no era favorable als acusats, com de sobres és sabut, i això, es vulgui o no, pot influir els jutges.

Per fortuna, no ha sigut així. Els advocats van partir d’una base molt intel·ligent: no posar en qüestió la sentència del Tribunal Suprem, sinó partir-ne. I amb aquest fonament, mirar de descartar la participació dels seus defensats en tot l’esdevingut, i no només això, sinó remarcar tant com va ser possible la seva participació activa complint els mandats judicials, i més precisament la legalitat vigent. Els informes dels tres lletrats van ser brillants, però novament torna a destacar la tasca minuciosa que durant nou hores va desenvolupar Olga Tubau, molt poc freqüent quant a la seva durada. Va repassar tots els detalls de la prova, sense excepció, perquè era obvi que no volia que se li escapés l’argumentació dels jutges per cap escletxa en absolut.

La tasca dels advocats s’ha deixat veure en la sentència. Dos dels tres magistrats, al contrari que l’enorme majoria d’observadors mediàtics en els últims anys, no han partit de la culpabilitat dels acusats, sinó de la seva innocència, com obliga els jutges l’art. 24.2 de la Constitució a l’establir, precisament, el dret a la presumpció d’innocència. I d’aquesta manera es pot comprendre millor tota l’actuació dels acusats en els fets. Com a responsables de la seguretat a Catalunya, era normal que la seva comunicació fos fluida amb les autoritats polítiques, sense que calgui veure en això cap conspiració separatista, tret que es volgués deduir un complot, per exemple, de les converses habituals entre un ministre de l’Interior i els comandaments policials. A més, els famosos –i estrafolaris– document ‘enfocats’ i l’agenda Moleskine, no només no assumeixen la participació dels Mossos en la lògica independentista, sinó que l’exclouen. Finalment, les actuacions de seguretat ciutadana de la policia autonòmica van evitar fer servir la violència contra els ciutadans sempre que va ser possible, i van utilitzar, entre d’altres, el recurs a la mediació, en la línia amb les policies més modernes del món.

      

De tot això no pot derivar-se cap actuació sediciosa o desobedient, sinó al contrari,  destaca l’actuació dels Mossos en diversos dispositius d’aquells dies en compliment de les ordres judicials. En definitiva, un relat rodó i molt detallat que no podia sinó acabar amb l’absolució.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No ho veu així el vot particular, que parteix d’una idea acusatòria i mira d’assentar-ho en una acumulació de dades de què es desprenen més hipòtesis que certeses, cosa que no serveix per condemnar.

Un altre encert destacable dels advocats en aquest judici és haver deixat de banda la política, que sempre enterboleix indegudament les valoracions tècniques. Tot i que el seu encert definitiu va ser no haver donat per endavant el judici per perdut. Allunyant-se de qualsevol teoria conspiranoica, han confiat en la Justícia. I els ha sortit bé. Davant fets fredament objectius i una defensa jurídica implacablement tècnica, pocs jutges s’atreveixen a desmentir un advocat.