Hi ha classes

Més de cinc mesos per aconseguir cita amb un traumatòleg, quatre si és per realitzar una ecografia ginecològica. Cinc mesos per operar-se unes cataractes. Vuit per intervenir uns galindons. 52 dies per operar un càncer de pàncrees, 45 per a un de pell... I ara imaginem tot aquest sofriment, tota aquesta inquietud al nostre cos. Nits sense dormir a causa del dolor, setmanes interminables a l’espera d’una prova que pot esdevenir una sentència. Les llistes d’espera, aquestes que abans de la pandèmia ja ens semblaven insuportables, s’han incrementat a Catalunya entre un 50% i un 90%. ¿De debò encara podem parlar de sistema de benestar?

Darrere de les llistes d’espera hi ha alguna cosa més que sofriment. La desigualtat més punyent es despulla entre les seves xifres. Tenir o no tenir assegurança privada es torna definitiu no només per disfrutar d’una millor qualitat de vida, també per defensar-la. Hi ha un biaix de classe evident. Inacceptable en una societat que diu combatre la desigualtat. La pandèmia potser no podia preveure’s, però desmantellar la sanitat pública i, de facto, promoure la privada no és un accident.