"Del alfiler al elefante", a la manera de Vázquez Montalbán

Fa pocs dies en un debat amb Xavier Domènech i Eulàlia Reguant coincidírem que la pandèmia, apareguda quan encara no  s’havien recuperat els estàndars de redistribució de la riquesa anteriors a la crisi financera de 2008, ens retornaven, multiplicats, tots els problemes anteriors.  No és casual, doncs, que avui la paraula més compartida  sigui “reconstrucció”. Inevitablement, doncs, l’enfrontament entre el món conservador i  el progressista  s’ha de donar en  el contingut del terme i  amb quin paràmetres s’executa. 

D’entrada, la mateixa Unió Europea que fa pocs anys posà oli als coixinets de la troika per imposar una immensa devaluació interna de l’estat del benestar, executada amb la modificació exprés de la Constitució impulsada per Rodríguez Zapatero per fer preeminent el pagament del deute, sembla que hagi après la lliçó. Avui Europa marca un seguit de condicions per fer efectius els recursos econòmics destinats a la postpandèmia ben racionals:  digitalització, sostenibilitat i inclusió, per la qual cosa les prioritats han de centrar-se en l’educació, la sanitat, les pensions i la reforma fiscal. D’entrada, res que pugui espantar les esquerres.

Convindria, doncs, que el govern espanyol tingués present alguns precedents. En primer lloc,  el relatiu  al malbaratament amb què històricament s’havien  gestionat els recursos europeus (AVE en detriment de la xarxa de rodalies, exclusió de zones industrialitzades, negació d’eixos logístics com el mediterrani, etc.)  i al caciquisme polític amb què s’ha mantingut el desequilibri fiscal i financer (espoli, sí!) que pateixen alguns territoris, d’entre els quals País Valencià. les Illes Balears i Catalunya. En definitiva, en els pròxims temps  l’Estat espanyol  dilucidarà el rol a què aspira econòmicament en el món capitalista global.  Vet aquí el paquiderm del Montalbán.

En tot cas, el que queda per identificar és l’agulla des d’on pretén  enfilar el repte. En aquest sentit, convé de tenir present que fins a dia d’avui, davant de la comunitat internacional, els governs espanyols han publicitat que el conflicte de Catalunya no havia de preocupar-los perquè es tracta d’una qüestió estrictament interna.  Amb tot, resta damunt la taula un seguit d’incerteses  sobre la  fortalesa  d’aquests arguments, atenent al fet que difícilment  Pedro Sánchez es farà creïble  per resoldre problemes tan urgents, globals  i transcendentals per a les pròximes dècades si ni tan sols és capaç de metabolitzar una demanda “domèstica” democràtica i pacífica  com la plantejada des de  Catalunya.

I els fets avalen els interrogants: convocatòries electorals a dojo en els darrers quatre anys,  vigència dels  pressupostos del ministre Montoro, endeutament bilionari,  institució  monàrquica qüestionada, PIB en caiguda lliure i lideratge europeu quant a  calamitats pandèmiques. I afegim-t’hi: entossudiment en el setge policial i judicial i policial contra l’independentisme,  rebuig a  l’amnistia i lluites caïnites en l’aparell de l’estat profund. En conclusió:  un Estat espanyol que sembla estar disposat a desaprofitar  l’oportunitat d’una  reconstrucció que l’habiliti  per a un segle XXI en millors condicions abans que no pas convertir Catalunya en l’agulla amb què enfilar el futur.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per fer-ho possible caldria el govern espanyol assumís públicament que la metabolització del procés només és possible  si s’incorporen en la negociació totes les opcions presents en la societat catalana. Un mesa de diàleg  que  fins ara no ha estat possible per l’atrinxerament de Pedro Sánchez i pel tacticisme de Junts per Catalunya, que ha preferit hipotecar-l’entesa en pro d’uns suposats interessos electorals.  Una mesa de diàleg  que tot sembla indicar que ja no serà possible fins l’endemà  del 14-F si les forces d’esquerra favorables a un referèndum pactat  són majoritàries a Catalunya  i si el socialisme, el d’allà i Miquel Iceta, des d’aquí,  reconeixen la inevitabilitat d’un referèndum pactat. Perquè  és impossible excloure  la majoria de catalans que, independentistes o no, el reclamen.  

"Del alfiler al elefante", o dit d’una altra manera: pactar els mínims, per molt costosos que siguin,  per abastar els màxims.