Novel·la de monestir

Ja va quedar escrit a l’Eclesiastès que els camins de Déu, i les dreceres per arribar-hi, «són misteriosos com el camí del vent». Per exemple, un dia ets a la zona chill out d’un restaurant de la Costa Brava més begut que Dumbo quan cau al barril de vi i poc temps després et reclous al monestir de Montserrat. En aquest cas, podríem parlar d’Aromes de Montserrat, més que del camí del vent, per referir-nos a aquesta història d’Àlex Garrido, alcalde de Manlleu, que després de fer-se públic el vídeo de la seva borratxera, primer va dimitir, per a després matisar aquesta decisió irrevocable anunciant que se n’anava tres dies amb els monjos a meditar sobre la qüestió. 

L’estrany no és que s’emborratxés (tot i que és cert que ho ha fet en públic i en temps de pandèmia), ni tan sols que vulgui meditar sobre això a Montserrat, sinó que hagi anunciat que aprofitarà aquells dies de retir per escriure una novel·la on reflexionarà sobre el que ha succeït. En realitat, a la novel·la l’ha anomenat «aventura literària», de la mateixa manera que el que el va succeir podria rebre el nom de «breu incursió en l’etilisme».

Mentre jo teclejo aquesta humil columna ell estarà escrivint la seva novel·la, mentre reflexiona sobre si s’ha de mantenir en el càrrec. És curiós, perquè jo quan escric novel·les no puc ni menjar alhora pipes o m’ennuego. D’altra banda, i just quan ens plantegem si és massa aviat per escriure una novel·la sobre la pandèmia, si la novel·la exigeix certa distància històrica per poder donar-li forma literària, ell ho farà en temps real. És possible que a la seva novel·la el personatge decideixi quedar-se en el càrrec abans que el polític, la persona, ho faci públic en la realitat. Seria un exemple del que explicava Laura Ferrero recentment en un pròleg brillant, de com de vegades les pintures rupestres de grans caceres funcionaven com a màgia propiciatòria: no il·lustraven una escena que havia succeït, sinó que imaginaven el que volien que succeís per convocar-ho.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Jo mateix em vaig tancar més d’una setmana al monestir de Poblet per acabar la meva anterior novel·la. La primera nit vaig acabar en un ofici de tenebres, l’última cerimònia de la jornada, imitant a cegues i amb ‘delay’, com un principiant en una classe d’aeròbic, els moviments i càntics dels monjos. Menjava amb els «germans» en aquest refectori del segle XII, on havíem de guardar silenci fins i tot per demanar la sal, mentre un monjo cistercenc llegia des d’un púlpit vides de sants (era com sopar amb un audiollibre de ‘Joc de trons’). Jo pensava que ningú em veia, fins que l’últim dia un monjo em va agafar del colze per emparar-se en la foscor d’un racó del claustre i informar-me que m’havien anomenat com «l’hoste despistat». Passava hores i hores escrivint, així que em perdia les matines i els laudes, però esperava les vigílies com si esperés un bolàs dels Beatles reunits només per a mi, on m’emocionava quan cantaven això d’«els que ploren avui quan sembren, riuran d’alegria en la sega». I quan cantava aquest vers, pensava en la meva novel·la, tot i que en tots aquells dies amb prou feines vaig poder afegir-li alguns capítols i revisar-ne d’altres. 

Que en tres dies l’alcalde decideixi el seu futur polític i escrigui (o encarrili) una novel·la sobre el que li està succeint no diu tant de la privacitat o l’exemplaritat dels càrrecs polítics, ni d’altres reflexions moralistes, com de com es percep això d’escriure i inventar-se vides. Tot i que mai se sap: «Jahvè escriu recte amb línies tortes» i potser d’aquesta història surt una gran novel·la, l’escrigui el seu protagonista o no.