30 nov 2020

Anar al contingut

anàlisi

Material mèdic en un quiròfan.

Els experts i la sanitat catalana

Guillem López Casasnovas

El grup de savis escollit per analitzar el sistema han elaborat un text valent que aborda la qüestió del finançament

Aquesta setmana que acabem, la comissió d’experts de la sanitat catalana ha emès el seu informe. És un text que està, en general, per damunt del que es pot esperar en aquesta mena d’estudis. El que penso d’aquests comissions ja ho vaig escriure en aquest mateix diari el 15 de setembre: no se'n pot esperar gaire; sobretot si es valora en funció de les vies que obre per a la seva implementació.

Val a dir que el text presentat és, tanmateix, valent. Es deixen de banda ambigüitats i es comença abordant la condició necessària (no suficient, certament, ja que resten els temes de governança), que és la del finançament. Sense una millora escalonada cap aquells 5.000 milions estimats, és difícil mantenir mínimament els assoliments actuals del nostre sistema sanitari. ¿D’un gran sistema sanitari? ¡No! Però qui digui que és un desastre li puc referir molts abordatses de problemes de salut que funcionen prou bé, atès els diners que hi dediquem. I qui mantingui que és el millor del món, tinc una llista de deficiències clarament subsanables.

Aquests recursos necessaris poden venir només d’un millor sistema de finançament per a la Generalitat, del que retorni l’Estat del recaptat a Catalunya, o de la generació d’ingressos propis dels proveïdors sanitaris, copagaments inclosos. Alguns aquí tenen el cor trencat: copagaments no, per prejudici polític, por de la dificultat de gestionar-los, o sospita d’efectes sobre l’equitat de les persones a l’hora d’accedir als serveis sanitaris, des d’experiències que consideren homologables. Però canvis al sistema de finançament que puguin aportar més recursos, cap al concert foral o envers un pacte fiscal basat majorment en la capacitat fiscal dels territoris, tampoc, per allò de la solidaritat interterritorial. O bé per persones o per territoris, l’statu quo del finançament del sistema sanitari resta avui ben travat. Als aquells analistes que ‘neden’ políticament i no es volen mullar, l’informe els deixa en evidència. Les opcions són faves comptades i no valen més indefinicions.

Fora del finançament, certament també hi ha vida intel·ligent: ¡gastar millor! Però aquest és un propòsit que no hauria de ser una alternativa si no una obligació, sigui quin sigui el nivell de finançament. Gastar millor vol dir tècnicament sotmetre el sistema a una limitació estricta de prestacions segons cost-efectivitat. Deixant de finançar, per tant, tractaments que sí són efectius, però de costs inassumibles per al sistema públic nostre, mancat de finançament. I, òbviament, implica deixar la porta oberta al fet que qui pugui se les pagui. Ulls que no veuen, inequitat que no es percep.

Limitar prestacions per a un llindar determinat, explícit, ens situa als estudiosos en zona de confort però trasllada el problema als polítics i gestors. I com que en política no és esperable, ni exigible, que ningú se suïcidi per un principi econòmic, donada la cultura del tot gratis imperant, per racional que a nosaltres ens sembli, el camí de les propostes pel canvi del sistema esdevé molt curt. Tot i que sempre ens podrem refugiar en un al·legat final contra els polítics, la reforma de la gestió pública o la necessitat futura d’un canvi educatiu, de ciutadania i social. I mentrestant, a fer forat a les arques públiques i que la roda rodi amb més informes i estudis.