29 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

Una amnistia i 24 banderes

Emilio Naranjo

Una amnistia i 24 banderes

Luis Mauri

L'emergència causada per la pandèmia és tan extrema, l'horitzó tan esgarrifós, que l'aversió a la negociació i al compromís històric que exigeix el moment es mostra patològica

La discussió política devora compulsiva, obsessivament una emoció darrere de l’altra. Exaltacions d’un sol ús: no deixen cap altre sediment que aquest estat permanent d’excitació i rancúnia. Un xut barat d’agitació, síndrome d’abstinència i tornada a començar.

No hi ha cap dirigent independentista que no sàpiga que no hi haurà amnistia per als presos del procés. Ni un de sol. Primer hi ha l’obstacle jurídic. La Constitució veta els indults generals, una mesura de gràcia similar a l’amnistia, tot i que a aquesta no la cita. Aquesta falta de precisió constitucional alimenta una controvèrsia sobre si hi hauria o no hi hauria base legal per a una amnistia. I tot i que s’aconseguís salvar aquest obstacle, immediatament apareix el segon, avui infranquejable: ¿On és la majoria parlamentària necessària per impulsar una amnistia, és a dir, per anul·lar els delictes sentenciats per l’Estat de dret?

A cap dirigent independentista se li escapa la inviabilitat efectiva de la reclamació. Tampoc que l’alliberament dels presos arribarà, més d’hora que tard, per la via de la reforma del delicte de sedició que impulsarà el Govern del PSOE i Podem. Però la força i la rendibilitat de la idea de l’amnistia no rauen en la seva materialització. Resideixen en el formidable torrent emocional que injecta aquest concepte en l’electorat nacionalista. Un torrent que s’ha d’encarrilar cap a les urnes, a la cantonada.

Quadro hipnòtic

L’amnistia remet a la memòria antifranquista (l’autèntica i la sobtada) i contribueix a reforçar aquest somni que embolcalla dictadura democràcia com si fossin formes anàlogues d’un mateix agent maligne: Espanya. Un quadro hipnòtic fonamental en la retòrica independentista. La independència immediata, senzilla i barata està massa desacreditada per utilitzar-se de nou com a imant electoral. L’amnistia és un substitutiu eficaç.

L’afició a la hipnosi no és un tret exclusiu de l’independentisme unilateralista, malgrat que aquest pot acreditar un doctorat cum laude en la disciplina. La pandèmia es desboca de nou, estressa fins a fer tremolar el sistema sanitari i engeganteix les dimensions de la catàstrofe econòmica. L’emergència és tan extrema, l’horitzó tan esgarrifós, que l’aversió a la negociació i al compromís històric es revela patològica.

Atracció fatal

Si no hi ha voluntat d’acord en aquest moment precís, amb l’assignació europea de 140.000 milions en joc, ¿quan n’hi haurà? ¿Mai? ¿Què fa falta per revertir aquesta fatal atracció per la baralla? L’oportunitat que brinda Brussel·les no es repetirà. Això és l’única cosa segura. Ara el país ha de decidir no només com se’n surt, d’aquesta crisi elefantíaca; també quin tipus de lloc vol ser en el futur. La millor manera de fracassar és enrocar-se en l’enrabiada i impedir el pacte.

Un pacte no és una treva. Un pacte és una cosa infinitament més seriosa que una foto amb 24 banderes, una al costat de l’altra. Megalomania desmesurada. Hipnosi i més hipnosi.