L’abraçada d’os de Puigdemont

Més enllà de la lleugera permuta entre ERC i JxCat, la nova legislatura de Catalunya pot ser un mirall escantonat de l’anterior

Es llegeix en minuts

Si les papallones poden patir miopia, perdre el sentit de l’orientació i deixar-se guiar per impulsos suïcides, llavors una papallona va aletejar a Múrcia, un vendaval colèric va escombrar Madrid i la brisa es va petrificar a Catalunya.

Abans de l’esbojarrat aleteig murcià, el Govern de Pedro Sánchez s’enfrontava a dos desafiaments conjunturals de magnitud colossal: la crisi sanitària (encomanada a la vacunació) i la crisi econòmica (encomanada al pla europeu d’ajudes). Hi havia un tercer desafiament, aquest estructural, vell: la ferida catalana.

Sánchez té en el seu poder el comodí pressupostari, que li garanteix la legislatura sencera, i comptava a priori amb un avenir raonablement assossegat de dos anys sense oscil·lacions electorals d’importància. La circumstància era propícia per aconseguir alguns avenços al tauler català: diàleg bilateral, indults, reforma del delicte de sedició en el Codi Penal.

Però l’huracà madrileny ha accelerat el temps històric a Espanya i l’ha detingut a Catalunya. Sánchez no arriscarà ni un trist peó en el conflicte català mentre el vendaval madrileny no amaini. Ara mateix, Madrid absorbeix i concentra les energies i els focus polítics i mediàtics, aquest Madrid encès encarna avui Espanya amb tota la seva vehemència.

Raó o emoció

El periodisme no pot competir amb l’emoció a les xarxes. Ho diu Bruno Patino en una entrevista amb Carles Planas en aquest diari. La de Patino és una veu autoritzada: director de l’Escola de Periodisme del selecte Sciences Po de París, president del canal cultural Art France i expresident del diari Le Monde. L’afirmació de Patino sona a maledicció, sens dubte, però sota l’aspror de la primera lectura és subjacent un esclat d’esperança, un alè redemptor. Potser la redempció del periodisme sigui precisament allà, a trobar la força per resistir-se al tèrbol corrent del torrent emocional i fer valer la seva voluntat racional i empírica.

Resistir-se al torrent emocional, a l’enganxosa temptació de l’èpica, aquesta que empeny aquests dies a sacralitzar o demonitzar en els papers allò que no són sinó moviments polítics més dictats per la necessitat peremptòria que per una sofisticada planificació política. «La gent creu que actuem seguint plans molt estudiats, però l’únic que fem és viure al dia», resumeix un dirigent d’aquest partit en ruïnes que és Ciutadans després de l’aleteig murcià.

Mirall escantonat

Notícies relacionades

A la Catalunya petrificada també es viu al dia. ERC no va aconseguir desenganxar-se de JxCat el 14-F i, malgrat els esforços d’un sector minoritari del partit, no hi haurà canvi, canvi amb majúscula, s’entén. L’huracà madrileny ha aturat el temps del diàleg. Esquerra no podrà aixecar a curt termini cap triomf derivat del seu gir pragmàtic. Això multiplica la seva vulnerabilitat a l’abraçada d’os de Puigdemont, que l’arrossega fora de la zona d’entesa amb el Govern.

Més enllà de la lleugera permuta entre ERC i JxCat, la nova legislatura catalana pot ser un mirall escantonat de l’anterior.