Aznar té un pla

La Fuerza Nueva del franquista Blas Piñar va perdre el 1982 el seu únic escó al Congrés. Els artefactes centristes d’ Adolfo Suárez (UCD i CDS) van col·lapsar en els anys següents. Des d’aleshores, i fins a la irrupció de Ciutadans en les eleccions del 2015, i de Voxen les del 2018 i 2019, l’expressió institucional de la dreta espanyola s’havia mantingut unida, des del centre fins a l’extrem, sota les sigles d’AP i el seu fill, el PP.

Fraga o Aznar

Pasqual Maragall solia atribuir a Aznar el mèrit de la privació institucional de l’extrema dreta. Alfonso Guerra insistia que aquest honor corresponia a Manuel Fraga. Tant Fraga com Aznar eren capaços d’infondre confiança o almenys comoditat entre els nostàlgics del búnquer i mantenir-los integrats a les files del partit conservador democràtic. Fraga va ser ministre de Franco i vicepresident i titular de Governació del primer govern postfranquista: «¡El carrer és meu!», es despatxava el 1976. 

Aznar va ser un estudiant falangista, detractor exaltat de la Constitució i crític sever de Fraga i Suárez, a qui menyspreava, en les albors de la Transició per la seva traïció al moviment franquista. Ja en els primers anys d’aquest segle, la Facultat de Polítiques de la UAB va convidar Santiago Carrillo a pronunciar la conferència inaugural del curs. En l’àpat, el veterà comunista va voler envidar uns professors. «¿Coneixen vostès el significat de FAES?», va inquirir. «Sí, és la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials, del PP», va respondre algú, ja escamat per la pregunta. «El think tank amb què Aznar marca la doctrina del PP», va dir un altre. «Els veig despistats», va rematar Carrillo, astut: «FA-ES, dues síl·labes, FA-ES, Falange Española».

Magma trencat

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

AmbMariano Rajoy, la Gran Recessió i el desafiament independentista, el magma dretà es va trencar. Pel centre, sota l’ambició a la fi miop d’Albert Rivera. Per l’extrem, sota el galop global ultra i la decepció d’un grapat de quadros del PP amb el moderantisme/quietisme de Rajoy. 

En vista de la feblesa de Pablo Casado, els girs en va del qual al centre ja són facècia, Aznar pretén erigir-se en autor intel·lectual d’una reunificació dretana. Planeja materialitzar-la a través d’Isabel Díaz Ayuso, guionitzada per Miguel Ángel Rodríguez, el rude assessor que el va acompanyar el segle passat en la seva ascensió al Govern. El seu pla consta de dues fases. Una, menjar-se el gruix d’aquest partit en ruïnes que és Ciutadans. Dues, derrotar l’esquerra a Madrid deixant el mínim marge possible per l’extrem dret i, alhora, unint forces amb Vox. El repte electoral d’Ayuso del 4 de maig és la prova de càrrega d’aquest pla.