Si el PP a més volgués pactar

La defenestració dilluns de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del grup parlamentari popular i la seva substitució per Cuca Gamarra, exalcaldessa de Logronyo i persona de to temperat, es pot interpretar com un intent de Pablo Casado de girar cap a la moderació i, potser, cap a la possibilitat d’arribar a pactes amb el Govern. Si fos així, seria una bona notícia. Perquè fins ara el líder del PP ha actuat en sentit contrari. En ple confinament, per exemple, a Casado va semblar importar-li més la possibilitat d’erosionar l’Executiu i ajudar-lo a caure com a conseqüència de les crisis sanitària i econòmica que actuar com el partit d’Estat que és, posar l’espatlla i treballar pel bé del conjunt de la ciutadania.

Al seu convenciment que la coalició governamental entre PSOE i Unides Podem es trencaria i que Pedro Sánchez no aguantaria el desgast polític del dur confinament i de l’elevada xifra de morts per la Covid-19 va respondre el seu to esquerp en els debats parlamentaris, les seves denúncies de negligència criminal al Govern i la seva negativa a recolzar les últimes pròrrogues de l’estat d’alarma, que van tirar endavant, gràcies al vot de Ciutadans. 

Ara, Casado sembla haver assumit que el Govern d’esquerres durarà i que pot ser més rendible electoralment per al PP una política pactista que la de l’assetjament continuat aplicat en els últims mesos. Amb la substitució d’Álvarez de Toledo per Gamarra i la incorporació a la direcció popular d’Ana Pastor com a vicesecretària de Política Social i de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida com a portaveu nacional del PP, Casado rectifica els seus errors, aposta per la temperància i s’obre a la possibilitat d’acords amb l’Executiu o almenys amb el PSOE. És el que els barons més influents del seu partit li venien demanant des de fa temps i el que li van transmetre els votants populars quan en les eleccions del 12 de juliol el moderat Alberto Núñez Feijóo va arrasar a Galícia, mentre que el radical Carlos Iturgaiz –una altra de les apostes personals de Casado– s’enfonsava a Euskadi.

Seria positiu que el nou PP estigués realment interessat en assolir pactes transversals, perquè dotaria la situació política d’una estabilitat que no té actualment, amb un Govern de coalició que no compta amb la majoria necessària per tirar endavant iniciatives legislatives ni uns Pressupostos Generals de l’Estat, que són vitals per canalitzar els 140.000 milions d’ajuda europea. Un acord d’aquest calat enfortiria Espanya a la UE i Sánchez es veuria alleujat en la subhasta a què l’obliguen les forces polítiques minoritàries amb què ha de pactar cada mesura. Es podria relaxar fins i tot el pols intern entre PSOE i Unides Podem a l’Executiu, perquè la influència dels morats minvaria. És aviat encara per saber fins on està disposat a arribar el PP –potser només a pactes per renovar els òrgans jurisdiccionals– i si aquests canvis promoguts per Casado transcendeixen, per tant, la vida interna del partit.