Els prolegòmens de la cimera de l’OTAN d’avui i demà a la Haia han quedat entelats en una atmosfera de confusió i interpretacions discrepants a propòsit de l’acord anunciat dissabte a so de bombo i platerets pel Govern, segons el qual s’eximeix Espanya de dedicar a la defensa una quantitat equivalent al 5% del PIB en un termini màxim de deu anys, sempre que amb la despesa que hi dediqui n’hi hagi prou per complir els anomenats objectius de capacitat. Pedro Sánchez va entendre que Espanya podia complir aquest grau de reforçament de les dotacions de les Forces Armades, al qual continua vinculada, i destinar a defensa una suma igual al 2,1% del PIB; ahir Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, va puntualitzar que segons els seus càlculs Espanya haurà d’arribar al 3,5% del seu PIB en defensa per arribar a aquest objectiu, tot i que en la mateixa declaració va matisar que hi haurà una revisió el 2029. Entre una seqüència i una altra, José Manuel Albares, ministre d’Afers Exteriors, va manifestar que no és pas sobre percentatges "que ha de pivotar el debat", sinó sobre capacitats.
No sembla que sigui possible sostenir una excepció espanyola en els criteris generals imposats a l’Aliança per Donald Trump, a causa, potser, d’una interpretació massa optimista o precipitada del significat de l’intercanvi de cartes entre Sánchez i Rutte que teòricament va tancar l’assumpte. El fet que el representant permanent dels Estats Units a l’OTAN s’hagi afanyat a recordar que Espanya està sotmesa als mateixos compromisos que la resta de membres de l’organització també indueix a pensar que els retrets de Trump dirigits a Espanya tenen a veure amb els matisos de Rutte. En tot cas, el que després de la compareixença de Sánchez semblava un triomf diplomàtic ha quedat matisat la vigília de la cimera.
El fet cert és que, a banda d’això, gairebé un terç dels aliats no ha arribat a la fita anterior del 2% del PIB assignat a defensa. Països com ara Itàlia i Bèlgica són lluny d’haver-ho aconseguit, l’esforç militar de França llasta els comptes de l’Estat i el propòsit d’Alemanya de dotar-se amb el millor exèrcit d’Europa xoca amb la realitat d’una economia en hores baixes. Alguns socis del front oriental, en canvi, hi han arribat amb escreix, com el cas de Polònia, inquiets pel veïnatge de Rússia i la guerra d’Ucraïna. Alhora, els Estats Units no se senten obligats per la clàusula del 5% (3,5% en defensa, 1,5% en inversions en matèria de seguretat), i Trump remarca que durant decennis la despesa militar ha sigut molt superior a la dels aliats europeus.
Aquest fet obre a Europa una discussió que serà determinant els anys vinents. És comprensible que s’imposin a tots els membres de l’Aliança uns esforços equivalents, més per guanyar independència estratègica davant els Estats Units que no per obeir Trump. Així mateix, és més que defensable el propòsit del Govern d’acotar les exigències en matèria militar per fer compatibles els nous compromisos de despesa amb els ja adquirits en matèria de l’estat del benestar. És un fet, però, que la situació d’Espanya en el si de l’OTAN no podrà ser en cap cas gaire diferent del que disposi la majoria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
