Joan Carles I

Hi va haver generositat per part de les Corts franquistes que van acceptar fer-se l’harakiri sense queixar-se; per part del Partit Comunista que va renunciar a la revolució i va optar per la via democràtica; i també per part del Partit Socialista que va abandonar la retòrica marxista i va acceptar la monarquia no com una herència del franquisme sinó com un instrument útil per a la desitjada concòrdia. Es van tancar així velles ferides gràcies a la col·laboració entre personatges tan dispars com Suárez, que procedia del Movimiento Nacional, la dreta conservadora de Fraga, el socialisme de González i el comunisme de Carrillo, que van ajuntar esforços sota la batuta del rei Joan Carles I, que va optar amb rotunditat pel camí democràtic amb una monarquia votada a les Corts i reforçada amb el referèndum constitucional.

Junts van vèncer l’intent d’aquell pallasso que va assaltar el Congrés per segrestar la voluntat popular, en un dels moments en què més vergonya i indignació he sentit, fins que va xocar amb un monarca que va fer tornar els tancs a les casernes en un d’aquells instants crucials que canvien la història dels països. Així, amb molta generositat i alguns sobresalts es van iniciar els anys més fructífers de la nostra història en tres segles. Quaranta anys durant els quals Espanya va passar de ser una dictadura a una de les poques democràcies plenes que hi ha al món. Només vint entre dos-cents països.

Costums i llibertats

De ser un país en el qual totes les decisions es prenien al Pardo, a un dels països més descentralitzats del món, on el Govern central controla menys de la meitat de la despesa total. De ser un país pàmfil i clerical, al qual no arribaven sense prèvia censura pel·lícules o llibres d’èxit en el nostre entorn, a ser un dels països més avançats en costums i llibertats, per exemple el segon en reconèixer el matrimoni homosexual. D’estar aïllat en el context internacional a integrar-se a la Unió Europea i a l’OTAN. De ser un país pobre que enviava emigrants a Europa a rebre centenars de milers d’immigrants de Llatinoamèrica i Àfrica del Nord, que amb la seva feina contribueixen al nostre benestar col·lectiu. De ser un país que rebia ajuda internacional a oferir-la àmpliament...

Són 40 anys de fructífera convivència que, com diria un castís, han deixat una Espanya que no reconeixeria ni la mare que la va parir i infinitament millor que mai en els seus 500 anys d’història. Per descomptat que continuem tenint problemes i que hi ha molt per millorar pel que fa a corrupció, educació (¡set lleis!), funcionament de la justícia, estructura territorial sense una clara delimitació de competències entre el govern central i les comunitats autònomes, partits polítics clientelistes amb llistes tancades i allunyats del sentiment i les preocupacions dels ciutadans, una classe política que no aconsegueix cooptar els millors, una polarització i crispació creixents, un problema en bona mesura –però no només– catalanocatalà per resoldre, una pandèmia que ha causat xifres obscenes de morts i una recessió brutal. I sabem, perquè ja ho hem fet, que els problemes es vencen amb unió, generositat i negociació i no mirant d’imposar als altres les mateixes conviccions. 

Ara el país està sotmès al xoc d’inquietants revelacions d’un policia corrupte i d’una pseudoprincesa contra el rei que va presidir aquells quaranta anys de transformació sense precedents, revelacions que han motivat el seu estranyament per la porta del darrere i que plantegen qüestions de tipus ètic, jurídic i polític. Un final molt trist per a qui tant va fer per Espanya. Res es pot objectar al repudi social des d’un punt de vista ètic, doncs un monarca ha de ser exemplar i no s’han d’exculpar conductes reprotxables si n’hi hagués.

Transpariencia i unió

Des d’un punt de vista jurídic convé recordar que –almenys per ara– no hi ha cap imputació ni a Suïssa ni a Espanya, la presumpció d’innocència li correspon igual que als altres, i Joan Carles ha deixat clara, a través dels seus advocats, la seva voluntat de seguir «a disposició del ministeri fiscal».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que no és acceptable és el linxament polític del monarca emèrit i que alguns personatges amb importants responsabilitats de govern que, segons el meu parer els venen molt grans, o de la constel·lació nacionalista-populista, vulguin aprofitar les sospites existents per acabar amb la monarquia constitucional, obrint un meló d’incertesa enmig d’una crisi sense els vots necessaris per canviar res. Ni a França s’exigeix el final de la República per conductes delictives dels seus presidents, ni a Catalunya es demana un referèndum sobre la continuïtat de la Generalitat després dels excessos del clan Pujol.

I aquí no parlem únicament de sospites. Les institucions estan per sobre de les persones que les exerceixen, com ha recordat el president Sánchez, i el que ara necessitem és transparència i unió al voltant de Felip VI i la Constitució de tothom per fer front a la dura crisi social i econòmica que ens cau al damunt. Sense distraccions tan interessades com artificials, inútils i debilitants. La disjuntiva Monarquia-República és falsa, el que importa es diu democràcia i aquesta l’està defensant la Corona amb molt èxit.