27 set 2020

Anar al contingut

geoestratègia global

Joan Carles I

PATRICIA DE MELO MOREIRA

Joan Carles I

Jorge Dezcallar

El que no és acceptable és el linxament polític del monarca emèrit i que alguns personatges del Govern o de la constel·lació nacionalista-populista vulguin aprofitar les sospites per acabar amb la monarquia constitucional

Són molts els que avui semblen entossudits a destruir el llegat de la Transició que és de les coses més importants que els espanyols hem fet en molt temps. Quan Franco va morir es podria haver muntat un bon sidral perquè el record de la guerra civil i la posterior repressió havien deixat ferides terribles en una societat dividida en dues meitats. I va ser llavors quan un grup de polítics amb sentit d’estat i altura de mires van decidir deixar de banda el molt que els separava per construir el futur sobre el que els unia.

Hi va haver generositat per part de les Corts franquistes que van acceptar fer-se l’harakiri sense queixar-se; per part del Partit Comunista que va renunciar a la revolució i va optar per la via democràtica; i també per part del Partit Socialista que va abandonar la retòrica marxista i va acceptar la monarquia no com una herència del franquisme sinó com un instrument útil per a la desitjada concòrdia. Es van tancar així velles ferides gràcies a la col·laboració entre personatges tan dispars com Suárez, que procedia del Movimiento Nacional, la dreta conservadora de Fraga, el socialisme de González i el comunisme de Carrillo, que van ajuntar esforços sota la batuta del rei Joan Carles I, que va optar amb rotunditat pel camí democràtic amb una monarquia votada a les Corts i reforçada amb el referèndum constitucional.

Junts van vèncer l’intent d’aquell pallasso que va assaltar el Congrés per segrestar la voluntat popular, en un dels moments en què més vergonya i indignació he sentit, fins que va xocar amb un monarca que va fer tornar els tancs a les casernes en un d’aquells instants crucials que canvien la història dels països. Així, amb molta generositat i alguns sobresalts es van iniciar els anys més fructífers de la nostra història en tres segles. Quaranta anys durant els quals Espanya va passar de ser una dictadura a una de les poques democràcies plenes que hi ha al món. Només vint entre dos-cents països.

Costums i llibertats

De ser un país en el qual totes les decisions es prenien al Pardo, a un dels països més descentralitzats del món, on el Govern central controla menys de la meitat de la despesa total. De ser un país pàmfil i clerical, al qual no arribaven sense prèvia censura pel·lícules o llibres d’èxit en el nostre entorn, a ser un dels països més avançats en costums i llibertats, per exemple el segon en reconèixer el matrimoni homosexual. D’estar aïllat en el context internacional a integrar-se a la Unió Europea i a l’OTAN. De ser un país pobre que enviava emigrants a Europa a rebre centenars de milers d’immigrants de Llatinoamèrica i Àfrica del Nord, que amb la seva feina contribueixen al nostre benestar col·lectiu. De ser un país que rebia ajuda internacional a oferir-la àmpliament...

Són 40 anys de fructífera convivència que, com diria un castís, han deixat una Espanya que no reconeixeria ni la mare que la va parir i infinitament millor que mai en els seus 500 anys d’història. Per descomptat que continuem tenint problemes i que hi ha molt per millorar pel que fa a corrupció, educació (¡set lleis!), funcionament de la justícia, estructura territorial sense una clara delimitació de competències entre el govern central i les comunitats autònomes, partits polítics clientelistes amb llistes tancades i allunyats del sentiment i les preocupacions dels ciutadans, una classe política que no aconsegueix cooptar els millors, una polarització i crispació creixents, un problema en bona mesura –però no només– catalanocatalà per resoldre, una pandèmia que ha causat xifres obscenes de morts i una recessió brutal. I sabem, perquè ja ho hem fet, que els problemes es vencen amb unió, generositat i negociació i no mirant d’imposar als altres les mateixes conviccions. 

Ara el país està sotmès al xoc d’inquietants revelacions d’un policia corrupte i d’una pseudoprincesa contra el rei que va presidir aquells quaranta anys de transformació sense precedents, revelacions que han motivat el seu estranyament per la porta del darrere i que plantegen qüestions de tipus ètic, jurídic i polític. Un final molt trist per a qui tant va fer per Espanya. Res es pot objectar al repudi social des d’un punt de vista ètic, doncs un monarca ha de ser exemplar i no s’han d’exculpar conductes reprotxables si n’hi hagués.

Transpariencia i unió

Des d’un punt de vista jurídic convé recordar que –almenys per ara– no hi ha cap imputació ni a Suïssa ni a Espanya, la presumpció d’innocència li correspon igual que als altres, i Joan Carles ha deixat clara, a través dels seus advocats, la seva voluntat de seguir «a disposició del ministeri fiscal».

El que no és acceptable és el linxament polític del monarca emèrit i que alguns personatges amb importants responsabilitats de govern que, segons el meu parer els venen molt grans, o de la constel·lació nacionalista-populista, vulguin aprofitar les sospites existents per acabar amb la monarquia constitucional, obrint un meló d’incertesa enmig d’una crisi sense els vots necessaris per canviar res. Ni a França s’exigeix el final de la República per conductes delictives dels seus presidents, ni a Catalunya es demana un referèndum sobre la continuïtat de la Generalitat després dels excessos del clan Pujol.

I aquí no parlem únicament de sospites. Les institucions estan per sobre de les persones que les exerceixen, com ha recordat el president Sánchez, i el que ara necessitem és transparència i unió al voltant de Felip VI i la Constitució de tothom per fer front a la dura crisi social i econòmica que ens cau al damunt. Sense distraccions tan interessades com artificials, inútils i debilitants. La disjuntiva Monarquia-República és falsa, el que importa es diu democràcia i aquesta l’està defensant la Corona amb molt èxit.