28 set 2020

Anar al contingut

EDITORIAL

Joan Carles I i el secretisme

La falta de transparència en la gestió de la sortida del rei emèrit és contraproduent per aixecar un tallafoc amb la institució

Un operario retira el retrato del rey emérito, Juan Carlos I, de la Sala de Gobierno del Legislativo Foral del Parlamento de Navarra, el pasado 15 de junio.

Un operario retira el retrato del rey emérito, Juan Carlos I, de la Sala de Gobierno del Legislativo Foral del Parlamento de Navarra, el pasado 15 de junio. / EFE / JESÚS DIGES

És comprensible, com va repetir en diverses ocasions Pedro Sánchez aquest dimarts, que les relacions entre la Prefectura de l’Estat i la presidència del Govern estiguin subjectes a la confidencialitat. També ho és que la divisió de papers obliga que cada institució exerceixi de forma exclusiva les funcions que li corresponen. Però, sent com diem comprensible tot això, l’opacitat que ha envoltat la decisió del rei emèrit, Joan Carles I, d’abandonar Espanya davant les sospites de corrupció li presten un mal servei a la imatge de la institució de la Prefectura de l’Estat davant l’opinió pública. L’opacitat respecte on s’ha instal·lat Joan Carles I, el paper que ha tingut el Govern en l’operació i si per a això s’han utilitzat fons públics en assumptes com el de la seguretat no només no casa amb la voluntat d’encapçalar una institució transparent que en nombroses ocasions ha expressat el Rei, Felip VI, sinó que perjudica l’objectiu de l’exili de Joan Carles I, que no és cap altre que aixecar un tallafoc entre, d’una banda, un rei emèrit assetjat per les sospites i, de l’altra, el seu fill i la mateixa Corona.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Fiscalitzar un excap de l’Estat és una prova inèdita per a la democràcia espanyola, per a la qual no hi ha full de ruta ni precedents. El Parlament, per exemple, té entre les seves funcions exercir el control del Govern, però no del monarca. La figura del rei emèrit va ser una hàbil manera de tirar endavant l’operació de l’abdicació de Joan Carles I, però ara que les revelacions de presumptes casos de corrupció han fet necessari que La Zarzuela faci un pas més es fa més evident que l’Estat navega aigües ignotes. En aquest sentit, es pot comprendre l’opacitat entesa com a prudència, però mal manejada pot tenir efectes contraproduents.

La falta de transparència afecta de ple el Govern, que està obligat a retre comptes. Sánchez va esquivar donar qualsevol tipus d’explicació sobre la implicació de l’Executiu a la sortida del país de Joan Carles I, però aquest silenci és difícilment justificable i sostenible en el temps. No es tracta tan sols d’una qüestió de transparència, sinó del fet que la marxa del rei emèrit pot tenir conseqüències legals en un procés que és a sobre de la taula de la Fiscalia del Tribunal Suprem. Avui, Joan Carles I no està formalment investigat, molt menys imputat, i, per tant, gaudeix de plena llibertat de moviments. Però si aquesta situació legal canvia, el fet que resideixi fora d’Espanya obre escenaris diferents dels que hi hauria si es trobés al país. El secretisme dona pàbul també als qui, de forma interessada, busquen atacar la forma de Govern establerta a la Constitució a través de la figura del rei emèrit. És a Joan Carles I a qui s’ha de fiscalitzar. Les sospites que planen sobre ell han de ser investigades per la justícia, i si és necessari s’ha d’estudiar el seu estatus legal. Però en aquests moments, en plena emergència sanitària i econòmica, els representants públics han de promoure la calma i l’estabilitat, no impulsar les seves agendes (per legítimes que siguin) a favor d’un supòsit ‘momentum’ rupturista.