11 d’ag 2020

Anar al contingut

IDEES

Ciutat de turistes

Quique Garcia

Ciutat de turistes

Miqui Otero

És ben sabut que l’única condició per ser un bon turista, a més de negar que ho ets, és odiar els turistes.

Un bon turista ha de mostrar en tot moment una esgarrifança hiperventilada cap als de la seva espècie. És igual que se’l descobreixi, vestint gorra i ronyonera, sota el rellotge astronòmic de Praga: negarà que és un turista. Un bon turista (jo, sense anar més lluny) no fa turisme: un bon turista viatja. Viatja i, en aquella cua dels museus vaticans, maleeix els turistes.

Només els boxejadors en els rings i els escriptors als bars mostren un odi tan cerval envers els del seu gremi. Els turistes són, en definitiva, com la dreta catalana: es disputen l’espai de Convergència i Unió, però sense reconèixer-se convergents, fins i tot sentint-se insultats si algú, inclús amb bona intenció i finalitats taxonòmiques, els classifica així.

Posem per cas que el Turisme fos una religió oficial i la Lonely Planet, les seves sagrades escriptures

Els turistes s’odien tant que vegades he fantasiejat amb el següent. Posem per cas que el turisme fos una religió oficial i la Lonely Planet, les seves sagrades escriptures. Diguem que els seus bàculs fossin els seus pals de ‘selfie’ i la seva ciutat santa, Lloret. Imaginem que els seus profetes fossin els guies, els ceptres dels quals serien para-sols de colors. Ara, i no és difícil perquè som davant un poble nòmada i aparentment esparracat, fabulem amb la idea que després d’una guerra mundial (o una pandèmia mundial) se’ls dispensés un lloc al mapamundi perquè disfrutessin d’un Estat. Bategem-lo: ‘Turístia’. Bé, estic convençut que tindria un producte interior brut raquític i una guerra civil sostinguda en el temps.

Però, un moment, ¡ja podríem haver arribat a aquest punt! Després d’uns mesos de quarantena en què no hi havia turistes als carrers, ara des del Govern, sempre arreglat però informal, s’incideix en dos vectors: Catalunya està en una situació crítica, però som una destinació turística segura. Podríem arribar a estar confinats als nostres pisos de Barcelona i que els turistes prenguessin els carrers, com aquests senglars que fotjaven parterres a la Diagonal. Estaríem, finalment, davant la ciutat turística definitiva i el que hem viscut fins ara seria un simple assaig. Ja puc veure el logotip de Paellador a la samarreta blaugrana.

I, no obstant, algun aixfaguitarres em dirà. «No et posis demagog, ¿no saps que el turisme és, arrodonint, un 15% del nostre PIB?». Sí, ho sé. I no només això, afegiré, sinó que, com passa amb el virus i l’infern, el turisme està en nosaltres. Podrem llegir les intel·ligentíssimes reflexions sobre el tema de Marina Garcés a ‘Ciutat Princesa’. Podrem, fins i tot, fer-ho en una cua d’embarcament. Però fins que no ens adonem que les ciutats no poden ser projectes de ‘Turístia’ i nosaltres, turistes que no reconeixen ser-ho, les nostres ciutats seran simplement tan intercanviables i sense interès com aquests turistes que ajuden que no s’arruïnin mentre les arruïnen.