45 minuts d'unitat davant Europa

Els dos fets parlen d’unitat en uns moments en què Espanya viu una angoixa permanent, amenaçada per 120 brots i rebrots del virus, per una crisi social sense precedents i per problemes d’una dimensió desconeguda que afecten la monarquia. Del que es tractava era de retre homenatge als que han patit el virus i els que han lluitat per contenir els seus estralls. Però des que els Reis van saludar els representants europeus i els 17 presidents de les comunitats autònomes, l’acte va cobrar un significat particular.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El temps dirà si unitat, aquesta paraula que és al frontispici del projecte europeu, només val a Espanya per a esdeveniments com aquest, carregats per la història, austers i mil·limetrats. De 45 minuts per ser exactes. O sí les víctimes de la Covid han aconseguit, pagant moltes amb la seva vida, que un buf de racionalitat refresqui l’atmosfera de bronca permanent que encartona la vida política espanyola. Bona falta fa, en vista de les amenaces que planteja la pandèmia i de l’hecatombe col·lectiva que ens cau al damunt a la tardor. D’escassa rellevància resulta el boicot de Vox i d’inexplicable la no-presència d’Esquerra, que va ser-hi com a govern sense ser-hi com a partit. Per poder explicar una posició tan ambigua amb arguments diferents segons l’audiència, suposo. Més incertesa suggereixen les paraules de Pablo Casado agitant els dubtes que planen sobre el còmput dels morts, a la sortida de l’acte.

La troica europea va arribar a Madrid la vigília, va sopar a la Moncloa i va tornar de seguida cap a Brussel·les, per preparar la cimera europea. Impactada, és de suposar, per la sobrietat de l’acte i per la unitat que es respirava a la plaça de l’Armeria, acostumada com està a sentir parlar d’una Espanya caïnita que s’esquinça en baralles ideològiques i territorials. Van ser a Madrid el mateix dia en què Yanis Varoufakis recordava, en una entrevista, la controvertida actuació d’una altra cèlebre troica durant l’anterior crisi. Aquella estava integrada, a més de per la Comissió Europea, pel Banc Central Europeu i l’FMI. No sembla que el problema de Pedro Sánchez, ara, vingui de les institucions europees, sinó més aviat d’alguns països, com Holanda, Dinamarca, Àustria i Suècia. Llàstima que els seus caps de Govern no fossin al palau d’Orient per escoltar la infermera del Vall d’Hebron reclamar una sanitat per a tothom. El contrari del que aquella altra troica va receptar per a Grècia el 2010.