La discussió

Hi ha gent que no té poble, però un no s’hi ha de rabejar: és una desgràcia qualsevol com no tenir ni puta idea de futbol, parlar massa alt o néixer amb els peus plans. Al meu poble, que es diu Ródenas, la comissió de festes prepara de tant en tant samarretes commemoratives. Sempre apareix algun foraster, algun nòvio d’algú o algun amic d’altres que vol quedar bé i el veus recolzat a la barra del bar comprant amb febril entusiasme i a l’engròs.

Comença per la samarreta i acaba amb el kit complet, que inclou barret de palla, clauer, sarró i, tot i que ni tan sols fumi, 14 encenedors. Al foraster se l’ha d’estimar perquè vol sentir-se integrat i en realitat aconsegueix l’efecte contrari. En realitat l’únic que aconsegueix és que els altres el mirem, neguem amb el cap i preguntem qui és aquest que no és del nostre poble que porta posada una samarreta del nostre poble.

Al que és de veritat del poble el distingeixes perquè porta una samarreta de les festes del 1992. Portar algun tipus d’identificació és útil perquè et reconeguin si es munta baralla mentre retrona la discomòbil, i que no et peguin els del teu propi poble suposadament per error. Jo de les baralles mai m’assabento perquè a aquelles hores solc estar absorbit pel futbolístic, concentrat en la discussió. És el que més trobaré a faltar aquest any perquè han cancel·lat les festes pel coronavirus i ho haurien també de posar al pròxim programa oficial: dissabte, tres del matí i després del bingo, discussió futbolera amb l’Enrique, el Sergio i l’Iván.

A ningú li importa el que digui

El bonic de discutir de futbol en estat etílic i d’any en any és que ningú recorda del que opinaves l’anterior. És tan bonic que acaba el bingo, reprèn l’orquestra, acaba l’orquestra, comença la discomòbil, arriba el ressopó, es fa de dia, acaba la discomòbil i allà segueixes, mig afònic al sol, defensant Cesc Fàbregas com si en joc hi hagués el teu honor.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

M’agrada opinar de futbol al meu poble perquè a ningú li importa el que digui. Aquí en canvi cal anar amb ull, tot i que tinc la impressió que els partits els veiem sencers quatre pringats. Mariano Rajoy, el Sergio, l’Iván i jo, i para de comptar, que la gent és a altres coses, tingui o no tingui poble, que els partits són molt llargs i un parell de captures i mems són suficients per confirmar els prejudicis, que d’això va el futbol en el dia d’avui.

Tot i així jo apuntaria aquí i ara que el VAR és el nou comunisme, que en la teoria era tot molt bonic però a la pràctica hi ha els éssers humans, o em riuria d’aquells temps en els quals el VAR anava a acabar amb la polèmica en el futbol i el coronavirus ens anava a fer millors persones, i igual algú s’ofèn o em treu un article antic on jo opinava el contrari. Que no m’importa, però compte: una dècada burlant-nos dels que van a comprar el pa amb la gorra de Fernando Alonso a Renault i ara que torna a l’escuderia què. Ara què, que ens crèiem molt llestos. El temps no es camina amb tonteries, posa cadascú al seu lloc i callar sol ser el millor: igual el foraster del poble acaba sent de la família o una cosa pitjor.