Editorial

Principi de reciprocitat a la UE

L'excés de prudència dels països del nord pot portar a repetir errors del passat en una crisi molt diferent de l'anterior

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp53385969 file photo  european commission president ursula von der ley200512230309

zentauroepp53385969 file photo european commission president ursula von der ley200512230309 / Johanna Geron

L’última projecció de la Comissió Europea (CE) indica, com era de témer, que són les economies del sud d’Europa les que més patiran la crisi de la Covid-19. En les seves previsions d’estiu la CE xifra la caiguda del PIB espanyol el 2020 en un 10,9%, una xifra més gran que el 9,4% estimat al maig però per sota del 12,8% de caiguda augurat pel Fons Monetari Internacional (FMI). Les economies dels altres països del sud de la Unió Europea (UE) també tenen unes perspectives molt preocupants: Itàlia es contraurà un 11,2%, Portugal un 9,8%, i Grècia un 9%.  És evident que si bé el cop de la Covid ha sigut dur per a tota la Unió, la seva factura és més onerosa en uns països que en d’altres.

Fins al moment, la UE no ha trobat la fórmula per ajudar els països les economies dels quals han sigut més colpejades. Falta poc més d’una setmana per a la cimera en què es negociarà el nou marc financer plurianual de la UE i el pla de recuperació de 750.000 milions, i la diferència entre els països del nord («frugals», se’ls diu, ara que austeritat sembla que és una paraula que no és del grat de gaires) i els del sud continua sent massa gran.

Si la negociació dels pressupostos sempre és complicada, i aquesta vegada ho havia de ser més encara amb la marxa del Regne Unit, la crisi de la Covid l’ha convertit en una cruïlla crucial per als països del sud, obligats a una política de despesa pública que mitigui els efectes de la crisi i posi els fonaments de la recuperació.

No és estrany, doncs, que Madrid, Lisboa, Roma i Atenes, amb el recolzament extern de París, hagin intensificat els contactes per afrontar la negociació amb un front comú davant de l’actitud ferma d’Holanda, Suècia, Dinamarca i Àustria. Algunes de les exigències del nord (la condicionalitat, els sistemes de control a l’estil de la troica de la passada crisi) són difícils de justificar atesa la naturalesa d’aquesta crisi, causada per un fenomen exogen i no per les polítiques o les dinàmiques econòmiques de cada país. Algunes de les peticions dels països del sud, com prioritzar els ajuts directes per sobre dels préstecs,  són molt difícils d’acceptar no només pels governs dels països del nord, sinó per les seves opinions públiques.

Sol plantejar-se el problema del repartiment de fons a la UE com un mecanisme de solidaritat. És un enfocament com a mínim incomplet, si no equivocat, ja que en realitat del que es tracta és d’aplicar un principi de reciprocitat. Els països del nord tan reticents a ajudar els del sud no han d’oblidar els beneficis que ha aportat a les seves economies l’euro i l’obertura d’aquests mercats que avui estan en crisi. L’excés de prudència pot portar alguns governs de la UE a repetir els errors del passat i a aproximar-se a aquesta crisi amb una mirada encegada d’ortodòxia, quan en realitat el que vivim és un moment excepcional que requereix mesures excepcionals. Pertànyer al club comunitari té indubtables avantatges, com bé saben tant el sud com el nord de la UE, però exigeix alhora reciprocitat en les decisions i les accions.