19 d’oct 2020

Anar al contingut

EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN

Rebel·lió contra Waterloo

Rebel·lió contra Waterloo

Joan Tapia

Els moderats de l'antiga CDC planten de cara a Puigdemont i volen donar-li batalla en les pròximes eleccions

El PNB governa Euskadi sense majoria però amb solidesa, ningú dubta que guanyarà les eleccions del 12 de juliol i és soci respectat del Govern de Pedro Sánchez com abans ho va ser del de Mariano Rajoy. Al contrari, l’antiga CDC ja no existeix, el president que va elegir va fugir a Waterloo i els seus diputats a Madrid, dividits, pinten poc. O voten amb Vox.

El PNB és un partit democraticooligàrquic, amb direccions influents en les tres províncies basques, mentre que CDC era un partit cabdillista en què només manava Jordi Pujol. Quan Juan José Ibarretxe, que el 2000 havia salvat el PNB, es va equivocar i Patxi Lopez va ser lendakari, el partit va rectificar sense soroll, va nomenar un candidat de perfil més prudent i, quatre anys després, va recuperar el poder. Al contrari, quan Artur Mas, el successor ungit per Pujol i els seus fills, va fracassar el 2015 i es va quedar sense majoria, el partit no va reaccionar (no hi havia direcció amb poder) i Mas va elegir en 24 hores Carles Puigdemont, sabent que les CUP el votarien.

El nou PNC i el PDECat constaten que la declaració unilateral d’independència va fracassar i que s’ha de negociar amb Madrid

Allò va acabar en la fallida declaració d’independència, l’aplicació del 155, els presos independentistes i les eleccions de desembre del 2017. Llavors un PDECat traumatitzat no va veure una altra sortida que, amb l’aval de Mas, integrar-se a una confusa coalició, muntada per Puigdemont i en què l’exiliat va nomenar al seu gust la majoria dels diputats electes. JxCat va guanyar ERC per 13.000 vots. I tot i que va perdre per 260.000 contra Cs, el pacte independentista li va donar la presidència que va acabar recaient en Quim Torra, imposat per Puigdemont per ser el més incondicional.

Així, Puigdemont ha manat a la Generalitat i a JxCat els últims 30 mesos. I quan la direcció del PDECat (llavors Marta Pascal) va desobeir i va votar la moció de censura perquè Sánchez arribés a la Moncloa, va ser fulminada. Puigdemont creu allò de «com pitjor, millor» i fa i desfà llistes com un cacic. Rebutja la CDC històrica i recolza el maximalisme i l’unilateralisme. Res a veure amb el realisme del peix al cove de Pujol. També aposta per ser més radical que ERC, cosa que contrasta amb el centrisme possibilista de part de l’electorat pujolista.

Un conflicte latent des del principi

El conflicte entre el PDECAT i Puigdemont ha sigut latent des de sempre. La gran novetat és que ara els polítics moderats de l’antiga CDC li planten cara obertament. D’una banda, Pascal, cansada de la indefinició del PDECAT, el cap de setmana passat va fundar, juntament amb els exdiputats Carles Campuzano i Jordi Xuclà, que van votar la moció de censura, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), que rebutja la unilateralitat i advoca per un referèndum pactat. I el recent llibre de Pascal compta amb un significatiu pròleg d’Iñigo Urkullu.

Va ser la primera rebel·lió. Aquesta setmana ha arribat la segona. David Bonvehí mateix, l’encara diputat de JxCat Ferran Bel i la direcció del PDECat (la que va pactar amb el PSC la Diputació de Barcelona) són els que s’han negat a dissoldre el partit al nou artefacte electoral de Puigdemont. Bonvehí i molts dels seus alcaldes implantats al territori no volen entregar l’herència (cert que vinguda a menys) de l’antiga CDC. Però Puigdemont és astut i quan ha vist que perdia –o podia perdre– la batalla interna del PDECAT (malgrat el recolzament de diversos consellers de Torra i dels consellers presos) ha menyspreat el partit que el va fer president i en un gest sobirà ha estripat el carnet amb tot el soroll possible. Esperant que molts militants amb càrrec (o sense ell) es passin a les seves files. I així anirà a les eleccions, sense més programa que el maximalisme, els cants a la inexistent República catalana i l’acusació a ERC de tebiesa nacionalista (o coses pitjors).

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ja veurem com evoluciona tot. De moment, Puigdemont no ha pogut menjar-se l’antiga CDC. El més probable és que el PNC, potser al costat del PDE.CAT, munti una quarta llista sobiranista que aspiri a entrar en el Parlament de Catalunya per defensar polítiques de centre liberal (diferents a les d’ERC) i contràries (¿com ERC?) a la unilateralitat.

Puigdemont ha forçat la màquina per la imminència electoral, però ha topat amb el gen convergent. El seu personalisme no tolera el debat ideològic o estratègic, però potser no ha calculat bé. ERC observa l’espectacle amb cert plaer. Els problemes del seu gran enemic electoral, que només els va avançar en el 2017 pel 21,65% del vot contra el 21,39%, no li venen malament.

El rellevant és que hi haurà una quarta llista independentista de signe centrista, juntament amb la de Puigdemont, la d’ERC i la de les CUP. L’independentisme es fracciona.