Alemanya pren el comandament

El semestre de presidència d’Alemanya a la Unió Europea ha de servir, com a mínim, per desembussar assumptes clau en l’esdevenir immediat dels Vint-i-set, singularment el programa de reconstrucció dissenyat per la Comissió, que compta amb el suport de la cancellera Angela Merkel i del president de França, Emmanuel Macron, tal com ahir va quedar de manifest. Perquè sense aquesta complicitat és bastant difícil que el front frugal abandoni els seus recels crònics i sense el recolzament alemany seria poc menys que una quimera esperar que la proposta de la Comissió tirés endavant.

L’eix franco-alemany continua sent la referència fonamental de les polítiques europees, però cada vegada pesa més ingredient alemany, sobretot en situacions com la present, que ha deixat en evidència les debilitats i limitacions de l’economia francesa per sobreviure sense respiració assistida als danys causats per la congelació de l’activitat durant la pandèmia. Res està garantit del tot en una discussió que, com ha declarat a aquest diari David Gardner, comporta un «canvi teològic» en la cultura econòmica de la Unió: l’emissió de deute públic per la Comissió per finançar el fons de reconstrucció, que inclou un programa d’ajuts no reemborsables de 500.000 milions d’euros. Amb Merkel, assistida per Macron, és més factible que la nau arribi a port sense patir danys irreparables.

És clar que aquest no serà l’únic assumpte difícil en els pròxims sis mesos, però sí que és el que més urgeix concretar per rescatar l’economia europea de les incerteses que la tenallen. Per a França, Itàlia i Espanya és fonamental aclarir aquesta incògnita; per a molts altres països, l’activació de la segona, tercera i quarta economies de la UE és essencial perquè s’encengui un llum al final del túnel i se suavitzin els pitjors presagis de la crisi social en potència. Alemanya ni pot ni ha de ser la solució permanent als mals europeus, però en aquest episodi de crisi global és l’únic soci de la UE que pot apaivagar els més reticents, matisar les exigències del PPE i convèncer els partidaris de l’austeritat de què aquesta via ja va fracassar una vegada amb conseqüències que encara s’arrosseguen.