31 d’oct 2020

Anar al contingut

Posicions enverinades

Debats marcats pel dolor

Debats marcats pel dolor

Emma Riverola

Així estem, contemplant el món des de les trinxeres, prenent arguments al vol per col·locar-nos en un o un altre bàndol, reduint la mirada a base de simplisme

I tu, ¿de quin epidemiòleg ets? ¿A quin equip has jugat durant la pandèmia? ¿A favor o en contra del confinament total, de les franges horàries, de l’estat d’alarma o de l’arribada del turisme? ¿Amb qui vas? ¿Ets dels que estan convençuts del gran rebrot a la tardor o creus que la cosa serà moderada, just per anar trampejant?

I parlant de transsexualitat¿a favor o en contra de l’autodeterminació de gènere? ¿Amb qui estàs, amb J. K. Rowling o amb Daniel Radcliffe? ¿Obrim o tanquem el feminisme a les dones ‘trans’? I, per cert, ¿qui té la clau del feminisme?

sobre les estàtues, ¿què em dius de fer-les caure o empastifar-les? ¿Són sagrades o tenen data de caducitat? ¿Estàs amb els que somien enderrocar Colom o penses que tot això són bajanades de nens capritxosos i avorrits?

Fes un pas, pren partit

¿A favor o en contra? Digues. Pren partit. O amb uns o amb d’altres. No, no pots seguir allà, mirant, dubtant, com un mer habitant de les fronteres. Vinga, fes un pas...

Així estem, contemplant el món des de les trinxeres, prenent arguments al vol per col·locar-nos en un o un altre bàndol, reduint la mirada a base de simplisme. ¿Com, si no, posicionar-se en un minut sobre temes que comporten una important complexitat o que arrosseguen anys, segles de lluites?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un retard en la informació per part de la Xina va suposar desencerts en les alertes de l’OMS. Un Govern amb por de caure en l’alarmisme i amb un Ministeri de Sanitat sense gairebé competències es va demorar en la presa de decisions. Uns governs autonòmics llastats per les mateixes dilacions no van protegir a temps les residències d’avis ni van prevenir la compra de material de protecció. I un sistema sanitari que ranqueja per les retallades va treure força de les flaqueses, però no va poder fer miracles. A tot això, la societat tampoc estava preparada per viure (ni creure) el que ens queia al damunt. Cada decisió presa tenia repercussions en la salut de les persones i en l’economia que, a la fi, també és la vida. Es podia haver fet molt millor, sens dubte. Però la complexitat del tema i la desolació de les xifres conviden el respecte i l’anàlisi serena, allunyada de l’utilitarisme polític o mediàtic que només afegeix dolor als que pateixen.

Un estudi recent fet per la Universitat de Pittsburgh i un altre de la Universitat de Texas apunten que la idea del suïcidi és doblement present en els adolescents transgènere que en els joves que s’identifiquen amb el seu sexe de naixement. Massa sovint, les notícies ens colpegen amb el rostre d’una persona que no ha pogut suportar la situació. Les dones ‘trans’ pateixen múltiples violències de gènere. El sol fet de ser qüestionades en la seva identitat ho és. Cada dia és un combat diari contra l’estigma i la discriminació. Només per respecte a aquest dolor se’m fa difícil comprendre algunes crítiques que magnifiquen les anècdotes o es burlen d’expressions que s’han creat com a provocació, però també com a refugi. Parlar d’una nena amb penis no és una cosificació ni un atac a ningú, és només un bàlsam per a aquesta nena que viu el seu cos com una presó, és una invitació a pactar amb la imatge que li torna el mirall.

Símbols d’opressió

Les estàtues a persones rellevants s’erigeixen com a reconeixement o agraïment, sempre com a mirall o guia a qui admirar. Quan canvien els valors socials, culturals o polítics  aquests símbols es retiren. No és cap novetat. De fet, és una funció reiterada del poder: treure o posar referents. Cauen les estàtues, canvien els noms dels carrers. Només quan la situació social es desborda, els ciutadans prenen la iniciativa i fan caure el que consideren un símbol d’opressió o d’afront. Així ha passat en les protestes antiracistes. Sens dubte, l’oportunitat o la propietat dels actes és opinable, però no els sentiments que els impulsen. Són reals, existeixen, i brollen d’una discriminació heretada que perdura en el temps. Més i més patiment.

La gestió de la pandèmia, la consideració de qui és subjecte del feminisme o l’abordatge d’uns símbols amb ombres són debats en els que estan implicats unes vides marcades pel dolor. També per la mortÉs impossible abordar-los prioritzant un o un altre fragment i no considerant la complexitat i integritat del relat. Encara menys si es parla des de posicions que no estan marcades per aquest sofriment. I, encara molt menys, si els arguments serveixen per greixar els mecanismes que subjuguen, discriminen i alimenten aquest dolor.