fenòmens de plataforma

És interessant detectar les raons per les quals determinades pel·lícules disponibles en plataformes es converteixen en fenòmens. ¿Per què autèntics nyaps es colen entre les més vistes? Que un dels grans èxits de Netflix sigui ‘365 días’, una pel·lícula polonesa ‘softcore’, és per no creure-s’ho. ¿Per què pel·lícules que van passar desapercebudes quan es van estrenar en sales tenen una segona vida, molt més pròspera, quan arriben a aquestes plataformes? O, un fenomen supercuriós, ¿per quines determinades propostes, gairebé de manera capritxosa i aleatòria, es converteixen en un ‘hit’ en altres països?

Notícies relacionades

El septenni de Sánchez

Els pilars de l’esquerra

Aquests interrogants –i molts d’altres– han donat peu els últims anys a reflexions valuoses, tant en mitjans especialitzats com en la conversa a les xarxes. Però no puc evitar pensar que moltes vegades, massa, aquestes preguntes s’ofereixen sense signes d’interrogació, convertides automàticament a la notícia en si mateixa (al seu torn, en publicitat addicional) en comptes d’una reflexió sobre les raons d’aquests fenòmens estranys. No sé si és perquè tot va massa ràpid i les presses provoquen inèrcia, si és perquè els mecanismes promocionals d’algunes plataformes ens han atropellat, o si és per una barreja de les dues coses. Però igual val la pena parar-se a respirar tot i que en l’intent se’ns escapin un parell de pel·lícules i tres sèries (si són realment bones ja les veurem).

Aquest tipus de fenomen, a més, ha deixat de ser exclusiu de les novetats. En una escala menor, les xarxes socials estan redescobrint (fins i tot descobrint) i, d’alguna manera, donant una nova dimensió a pel·lícules d’un altre temps que ha sigut incorporat als catàlegs de les plataformes. És curiós assistir, per exemple, al «renéixer» via Twitter (a Espanya) de l’‘slasher’ de culte ‘Sleepaway Camp’ (1983; a Filmin). Tot es mou. I, com a alternativa a quedar-nos en un titular que morirà hores després, no em sembla mal pla rastrejar aquests fenòmens a la recerca de raons, almenys d’intuïcions, que ens ajudin a entendre en quin punt estem com a espectadors: ¿Quines pel·lícules veiem? ¿Per què les veiem, a banda de perquè les tenim a mà?