Els personatges, al mig

El cine de Belén Funes (La filla d’un lladre) té una qualitat valuosíssima en si mateixa i en relació amb els temps: els personatges sempre són el més important. Escrits amb precisió i abraçats amb afecte, estan per sobre del tema, del que s’explica o es denuncia (el cine de Funes és un cine compromès). O, més ben dit, el tema els travessa i només té sentit a través d’ells. Sembla evident, però en temps d’un cine en què els relats i els personatges estan al servei d’un tema que ho arrasa tot, anunciat gairebé a tall d’eslògan, concebre les històries des de la humanitat és una mica exòtic.

Els Tortuga parla de moltes coses: immigració, desnonaments, precarietat i dol. I en altres mans hauria sigut un batibull. Però no ho és perquè tot s’explica des dels personatges i l’ésser humà brega amb infinitat de coses alhora. Amb una càmera lleugera i invisible, que els acompanya i atén els seus gestos, els detalls que els defineixn, les petites revelacions que els assalten en el dia a dia (un final ben bonic), Funes acompanya una mare i la seva filla (Antonia Zegers i Elvira Lara), i també altres dones (és una història de dones), en una cosa tan comuna com tirar endavant. Ho fa amb veritat, mesurant les emocions i permetent-los equivocar-se.

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

‘Els Tortuga’

Belén Funes (Estrena: 23/5/2025)