28 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Post-Covid i postprocés

Job Vermeulen Parlament

Post-Covid i postprocés

Andreu Claret

Molts van creure que l'Espanya ens mata aportaria més rèdits a la causa del procés que l'Espanya ens roba

Per dir-ho amb una d’aquestes metàfores marineres que tant li agraden a Artur Mas, la pandèmia del coronavirus va fer encallar la barca del procés i el post-Covid no la tornarà al mar. Així serà, perquè ningú aposta que el camí que ens espera, després de doblegar la corba i recuperar les competències en salut, sigui un camí de roses. Només si l’era post-Covid fos feliç, a l’estil del que va passar a Europa després de la segona guerra mundial, es podria pensar que aquesta barca, encallada durant 98 dies, tornaria al mar, empesa per vents que la portessin a Ítaca. Molts independentistes viuen d’aquest somni. Com Agustí Colomines, que va vaticinar que la crisi de la Covid-19 ampliaria la base del moviment. Ho va dir amb ironia, per carregar contra Oriol Junqueras, però molts van creure que l’Espanya ens mata aportaria més rèdits a la causa del procés que l’Espanya ens roba.

Les declaracions fetes per Carles Puigdemont durant aquests tres mesos i els continus atacs de Quim Torra a Pedro Sánchez estan inspirats per aquest somni. El problema és que el somni s’ha ensorrat davant la magnitud de la tragèdia i la responsabilitat pròpia de les retallades en sanitat i de la gestió de les residències. De res va servir intentar carregar-li els neulers al soci de govern. La manera de fer de la Generalitat, en aquest àmbit, bé es pot equiparar al de la Comunitat de Madrid. I els seus vaivens sobre el confinament total es poden comparar amb els del Govern de Sánchez.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Esquerra se’n va adonar que el victimisme només impactaria en qui veu TV-3. El seu recolzament, erràtic però determinant, a la gestió de Sánchez, l’ha situat en una altra lògica. La de considerar la pandèmia com una calamitat històrica que obliga a recompondre l’agenda política. No es tracta d’oblidar allò que forma part de l’ADN d’ERC, la república i la independència, però sí d’actuar sabent que la post-Covid serà encara més difícil de gestionar que la pandèmia. Amb una tardor esfereïdora, un començament de curs ple d’incògnites, i una perspectiva tremebunda de tres o quatre anys, que obliga a aparcar el que divideix. En definitiva, una post-Covid impossible d’afrontar sense una estratègia de postprocés. Hi ha molt soroll a Waterloo, a Madrid i a la plaça de Sant Jaume, en contra d’aquesta idea. Però Esquerra té un avantatge, el seu arrelament al territori, on el pragmatisme s’imposarà quan la crisi mostri tota la seva cruesa.