13 d’ag 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Estudi de cas public-privat

FERRAN NADEU

Estudi de cas public-privat

Guillem López Casasnovas

Li diuen estudi de cas: en l’àrea econòmica es sol qualificar com a business case, que sona millor a les escoles de negoci. Va de col·laboració publico-privada. Es tracta d’una administració sanitària, desbordada per la crisi del virus. Se l’ha criticada per arribar tard, no preveure el que venia i no tenir prou capacitat de resposta. Gat escaldat  ara, sap que s’ha de preparar pels rebrots. Vol mostrar que té capacitat per fer les coses millor que altres, de manera que, qui mana dona ordres per a emmagatzemar guants i mascaretes, i fins i tot agulles i xeringues. No sigui que la vacuna arribi més aviat del que es creu i ens agafi sense.

L'estocatge té cost, però ¿qui el pot qüestionar? Tant de bo que no s’hagin aprovisionat encara dosis de vacuna d’un virus mutant, com va passar amb els dos milions d’unitats que al seu dia va llançar el Govern de Zapatero per la grip A.

Els experts han traçat el camí correcte per afrontar rebrots: detecta l’assistència la primària, diagnostica la unitat de vigilància epidemiològica, establint els nusos del contagi i, una volta detectats, la traçabilitat de la infecció es fa amb trucades i altres artefactes de seguiment. La continuïtat requereix durant un grapat de dies de disposició d’una centraleta de vint-i-quatre hores per avís urgències que haurien de mobilitzar els graons anteriors: el servei de vigilància per a confirmar i l’atenció primària per a reparar.

«No m’agrada que em suposi un cost addicional que l’Administració estigui entretinguda amb com es realitza el seguiment del rebrot»

Tot correcte i amb estàndard internacional. L’Administració, que coneix la dificultat que suposa el darrer esglaó, poc creatiu, rutinari, però necessari, pensa que qui millor pot fer aquesta tasca és qui ja l’està fent a la centraleta del servei de salut per a la resta general d’assistència, concessió que ha guanyar en el seu dia en temps i forma. L'Administració pensa que no pot fer un nou concurs específic perquè sap quant es pot arribar a tardar per satisfer tots els requeriments que la mateixa administració general imposa, i pensa que pot contractar per urgència. ¿Quan serà urgent si no ara?

Estableix un termini màxim de dos anys per no enganxar-se els dits i un sostre màxim de cost que va de menys a més, segons evolucioni l’epidèmia. És en aquest punt que emergeixen els polítics de boc gros: agafen la xifra màxima com si fos l’ordinària, la divideixen per número de llocs ocupats a la centraleta (negligint que són tres torns de treballadors) i es formula, des de l’escàndol, la pregunta parlamentària. Tremolen les cames del decisor, i el responsable polític, que, tot i que el vol cobrir el seus, rep avís de que cal evitar el tsumani demagògic que s'aveïna. I tant de bo que no se li hagi exigit tallar el cap del tècnic per així netejar culpes.

El que dic és tot aproximat, tal com es fa un cas d’estudi, obviant més detalls i matisacions. No conec l’empresa afectada, però em conec com a contribuent: tinc assumits els impostos que em toca pagar, però no m’agrada que, per la debilitat d’uns i el politiqueig d’altres, em costin addicionalment les indemnitzacions, que l’Administració estigui entretinguda amb aquest afer, i més encara que si hi ha rebrot i no disposem d’una centraleta com cal, ja sigui perquè els tràmits administratius estan incomplets o perquè algú ha pensat que això d’agafar el telèfon ho poden fer els ‘boy scouts’, amb perdó dels escoltes de Catalunya.
 

Temes: Coronavirus