16 jul 2020

Anar al contingut

Mor l'historiador de la Nova Cançó

Jordi Garcia-Soler, cronista de la Barcelona 'progre'

Jordi Garcia-Soler, cronista de la Barcelona 'progre'

Joan Tapia

Va ser molt pròxim, com a amic i confident, a Joan Reventós i era defensor de la 'tercera via'

Ha mort, als 73 anys, Jordi Garcia-Soler. Va començar a escriure als 17 anys i des d’aleshores va estar lligat –des de posicions diferents– al món periodístic. I continuava escrivint fins a poques hores abans de morir d’un atac al cor diumenge passat.

Garcia-Soler ha sigut, abans que res, un home afable, culte, d’una curiositat universal. Un testimoni excepcional de la Barcelona progressista i del moviment catalanista des dels seixanta. El seu programa ‘Conversa amb...’, d’entrevistes a fons amb personatges tan rellevants com diferents a Catalunya Ràdio, serà clau per analitzar la nostra història recent.

Garcia-Soler va fer de periodista, de cronista, però també va ser un home compromès. Era una personalitat amb moltes facetes impossibles de resumir. N’escolliré tres. 

Protesta i reivindicació

La primera és la de cronista de la joventut dels seixanta i dels setanta que va despertar a la vida al costat de la protesta democràtica i la reivindicació catalanista. Garcia-Soler –des de ‘Serra d’Or’, ‘Tele/eXprés’, i fins i tot ‘La Vanguardia’ gràcies a la seva amistat amb Horacio Sáenz-Guerrero- va ser un cronista d’aquell moment en el qual tot estava per fer i es creia que tot era possible. Potser els seus articles sobre la Nova Cançó, que seguia dia a dia i a la qual va dedicar diversos llibres, són la seva aportació més coneguda. I tot allò era molt pròxim a l’eslògan «Llibertat, Aministia i Estatut d’Autonomia» que va unir l’oposició democràtica al final de la dictadura.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però també sabia que la protesta havia de desembocar en una democràcia en què serien necessaris partits forts que encarnessin els grans corrents d’opinió. I aquesta és una altra faceta de la seva personalitat ja que, com a amic i confident de Joan Reventós, va tenir molt a veure amb l’evolució de l’esquerrà Moviment Socialista de Catalunya (MSC) a Convergència Socialista, al PSC-Congrés i finalment a la federació del socialisme català amb el PSOE. Per ell conec les espinoses interioritats d’aquell moment. Garcia-Soler va ser clau en la mutació d’un socialisme radical en un partit ampli i plural que es va federar amb el PSOE i va entroncar –no sense cert esquinç– amb la socialdemocràcia europea.

Garcia-Soler va crear l’oficina de premsa del PSC i la va dirigir fins al 1982, fins que Joan Reventós va ser nomenat ambaixador a París pel primer Govern de Felipe González. Després va continuar vinculat al PSC des d’altres posicions. Va ser membre del Consell de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. Però una de les seves qualitats –difícil de trobar– era que la seva militància no li va fer perdre ni l’enginy ni la independència de criteri.

Ni immobilisme, ni separatisme

La tercera faceta a destacar és que el seu catalanisme radical anava unit a la convicció profunda que l’autogovern català només podria donar fruits en el marc d’una Espanya assentada i constitucional. Si el catalanisme se separava de l’esquerra espanyola –per greus que fossin els errors de Madrid–, al final tot aniria en detriment de l’autogovern i de la democràcia. Per això creia que l’independentisme era un camí equivocat, cosa que no va deixar de comportar-li disgustos amb amics de molts anys. I per això no va dubtar a defensar les tesis de la tercera via: ni immobilisme, ni separatisme.

Garcia-Soler va defensar les seves idees, però també va ser un gran advocat de la pluralitat. Intuïa, potser perquè va començar a escriure en plena dictadura, que només un país plural pot ser lliure i pròsper.

Temes: PSC