26 d’oct 2020

Anar al contingut

La Contra

Excuses i exigències

Excuses i exigències

Josep Cuní

El Congrés dels Diputats ha tornat per on solia fer-ho: dedicar gran pirotècnia per parlar de les seves coses sense aparentar gaire interès en les nostres

Aquí tothom exigeix als altres i molt pocs s’exigeixen a si mateixos. Si fos el contrari, seríem lliures d’odi i les nostres primaveres tindrien més encant. Però es panseixen les roses mentre es cansen els punys i grinyola el xarol d’alguns tricornis amb la mateixa intensitat que s’orienten els informes judicials al gust dels caps que els llueixen.   

Amb aquest soroll de fons, el Congrés dels Diputats ens deixa aquests dies escasses perles i massa closques. I ha tornat per on solia fer-ho: dedicar una gran pirotècnia per parlar de les seves coses sense aparentar gaire interès en les nostres. I sent al final de la pandèmia ens ha tornat al seu principi. Llavors, i mentre la mort per Covid-19 començava a trepitjar-nos els talons, les intervencions sobre el coronavirus només eren per rebaixar el seu perill perquè la gran preocupació era el Delcygate. Aquell gol del Govern de Nicolás Maduro que ,sense baixar de l’avió, va provocar que el de Pedro Sánchez es marqués en pròpia porta. Sembla llunyà però només han passat tres mesos llargs. Tres setmanes més de les que fa que estem en estat d’alarma.

El serial veneçolà es va iniciar el 20 de febrer quan es va saber que el ministre José Luis Ábalos havia anat a l’aeroport de Barajas a rebre el ministre de Turisme d’aquell país, que va viatjar en la mateixa aeronau que la seva vicepresidenta, Delcy Rodríguez, només que ella no podia trepitjar territori de la Unió Europea perquè estava en la llista de sancionats per violació dels Drets Humans. Que si es van veure, que si no, que si es van saludar, que si va ser a la sala VIP... I així, fins a cinc versions oficials i molta retòrica per al funeral d’Ábalos que exigia l’oposició i no va ser. El virus el va confinar.   

Gairebé cent dies després, l’exigència de dimissió és per a Fernando Grande-Marlaska pel cessament de Diego Pérez de los Cobos. I com que amb la Guàrdia Civil havien topat, els decibels van pujar de manera directament proporcional al silenci de les setmanes d’obligat recolliment. Ho va justificar Teodoro García Egea (PP): és normal que la crispació es traslladi al Congrés tenint en compte l’enuig que hi ha al carrer. Després van arribar Cayetana, Pablo i el seu pare.  

És lamentable que formi part de la nostra cultura buscar sempre un culpable en lloc d’una solució.

Per aquelles hores, en canvi i a diferència de Madrid, el que el carrer de Barcelona reclamava era que s’impedís que Nissan marxés. Els seus treballadors, en vaga i temorosos del pitjor, lluïen uns adhesius en els quals es llegia: «Exigim un futur real».  I aquí el tenen. Tan real com difícil perquè l’empresa ha agafat els 118 milions d’euros rebuts de les administracions durant els últims deu anys més els ajuts indirectes per les ofertes de promoció per comprar-se un cotxe i ha corregut a reorganitzar el seu mercat amb l’ajuda de Renault, que té darrere el Govern francès en ple. Mentrestant, les nostres autoritats, que asseguren treballar conjuntament en aquest assumpte, van sortir com un cor de drama grec a entonar la salmòdia de la seva impotència fruit de la seva imprevisió. I també exigien a la companyia el que no s’havien exigit a ells mateixos mentre les seves declaracions sonaven a mera justificació. Començant per l’absència d’alternatives i acabant amb el lament per aprofitar-se del tràgic moment pandèmic.

I va ser així com el coronavirus va començar a garantir-se la vigència del seu protagonisme per molt més temps del que duri el seu efecte real en la nostra salut. Ja podem preparar-nos per escoltar totes les excuses degudes a ell. És lamentable que formi part de la nostra cultura buscar sempre un culpable en lloc d’una solució.           

Temes: Nissan Congrés