Anàlisi
Posar una pota al benestar (que no ficar-la)
zentauroepp53571562 rueda200529131249 /
Vista la que serà la lletra del decret de creació de la renda mínima, em pregunto què n’opinaran els que inicialment la proposaven: ni renda bàsica, ni universal, ni de ciutadania. Més aviat mínima, selectiva, que completa uns altres recursos i només per a la població (llars) més fràgil, en perill vital. Sort, penso jo, que no s’ha consumat el que hagués sigut una ficada de pota, error dels entusiastes, benintencionats, que proposaven una cosa estructural que hagués capgirat el nostre sistema de protecció social, sent insostenible i insolvent: tan infactible com una renda substancial per a totes les edats, incondicionada, substituint els ajuts avui existents, aplicada tant per als rics com per als pobres, i amb la idea pelegrina de recuperar, a través de l’IRPF, la progressivitat fiscal perduda amb la mesura.
És temps de crisi i, per tant, no hauria de ser de grans mudances. Se’ns diu que la renda mínima ha vingut per quedar-se, que és un canvi «estructural» en la política de benestar social. Ja ho veurem. De moment està ben delimitada (3.000 milions), i amb la que està caient, el seu import no em causa massa preocupació; particularment sabent que cobrirà les deficiències dels ertos, l’esgotament de l’atur i els ja no ertos, si no sortim mínimament de l’atzucac salvant els mobles.
Tot i que la preveig de gestió difícil (14 tipus de llars i llindars), benvinguda sigui doncs la versió postulada. No diré allò d’haver parit una formiga, perquè són formigues el que necessitem per recuperar, amb treball i de manera incentivada, la nostra economia. Si a més això serveix per satisfer la grandiloqüència d’algun polític, el preu a pagar és, sens dubte, baix.
Almenys, apuntem algunes preocupacions. El vicepresident Iglesias ens diu que aquest és el quart pilar del nostre estat del benestar. «La pota de la cadira que faltava». Jo creia que aquesta era la de la dependència. Però bé. Espanya és així. Amb la pota trencada de la dependència, avui més que mai amb la Covid-19 passejant per les residències, en lloc de tornar-la a refer es pensa a posar una mica de ‘cola’ i apuntalar la cadira amb una nova pota.
L’altra preocupació és què farem amb els ajuts autonòmics preexistents. Si es coordinen per restar l’autonòmica de la prestació estatal, això equival que a l’Estat li surti més barat a les comunitats autònomes que en el passat, i amb el seu cost, havien encarat mínimament el problema; a banda d’enganxar-se els dits, els seus pressupostos, en la prestació que l’Estat avui mostra.
També sorprèn que una vegada més les prestacions dineràries oblidin que, per als destinataris, un euro no compra el mateix a la geografia espanyola. Divergeix la capacitat adquisitiva, com ho fa el preu del lloguer, del transport o del mercat. I si s’allibera el component autonòmic per actuar veritablement com a prestació afegida a l’estatal, ja veurem els ‘marrameus’ que se sentiran per allò de la solidaritat i la cohesió ‘nacional’. I als damnificats només els quedarà intentar emular els bascos, que des del seu privilegi trauran pit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
