27 maig 2020

Anar al contingut

El nostre món és el món

Instal·lats en la crispació estèril

Instal·lats en la crispació estèril

Joan Tapia

Pablo Casado vol fer caure Sánchez i el PSOE cau en provocacions inútils

El Govern d’esquerres no té una majoria clara per imposar el seu programa (155 escons sobre 350) i a més l’esquerra està faccionada i dividida per la qüestió nacional. Els grups de dretes tenen menys força –i a més el PP Cs s’han dividit–, però saben fer soroll i no tenen cap objecció a sumar vots amb Vox i fins i tot amb l’extrema esquerra.

Al principi del confinament hi havia por i la unitat sobre l’estat d’alarma no va tenir massa dificultats. Però ara –a l’inici del desconfinament– la por s’ha perdut i els partits intenten entorpir la tasca del contrari.

El PP vol que Sánchez –que no té majoria– s’arrossegui per terra. I l’Executiu d’esquerres governa com si tingués majoria absoluta. I no la té. La gestió de Sánchez no és dolenta –baixa el nombre de morts i d’infectats–, però en les seves intervencions a TVE ha caigut en alguna temptació ‘caudillista’, cosa que enerva la dreta.

El que ha passat aquesta setmana sobre la reforma laboral n’és una clara mostra. Quan la directora general de l’FMI –el temple de l’ortodòxia– diu als països amb problemes: «Gastin, gastin tot el que puguin i després una miqueta més», és evident que Georgieva no s’ha convertit al keynesianisme. Simplement constata que la despesa pública de l’Estat és indispensable per aguantar l’economia.

El mateix passa quan Merkel abandona el dogmatisme contra el dèficit públic. A Espanya, el PSOE es va passar, per por de perdre la cinquena votació sobre l’estat d’alama, al pactar amb Bildu una declaració que parla d’anul·lar «íntegrament la reforma laboral de Rajoy». Una reforma que va tenir inconvenients, però també va ajudar a la recuperació de l’ocupació. Un error a causa de la por de perdre la votació per la conjunció –increïble– de Vox, el PP, ERC i JxCat.

El Govern no pot mantenir aquesta política quan necessita l’acord amb l’empresariat i la dreta per prorrogar els ertos i establir la renda mínima. El món d’avui no és el del febrer. Llavors es creia que el PIB continuaria creixent (tot i que una mica menys) i que el dèficit públic i el deute no es dispararien.

Avui la realitat és que el Govern admet que el PIB caurà (amb sort) un 9%, que el dèficit púbic passarà del 2,8% al 10% i que necessitarem demanar als mercats la impressionant xifra de 297.000 milions d’euros, gairebé el 30% del PIB. El BCE ajudarà –si Merkel pressiona els països rics del nord– però tot serà més difícil si Podem irromp com un elefant a la terrisseria en un debat difícil i complicat.

El Govern necessita pactar la pròrroga dels ertos i la reforma laboral amb altres partits. No té una majoria

Sembla que Calviño, dient que és un debat inútil i contraproduent, ha frenat el cop. Però el Govern no pot tractar la dreta com l’eix del mal (tot i que de vegades ho sembli) i el PP i Vox han d’arribar a la conclusió que agitar el «marxisme» de Podem pot ser que no els resulti rendible. La ministra de Treball deia dissabte passat a ‘El País’ una cosa molt raonable: «Ajudar les empreses és protegir els llocs de treball». Llavors, ¿per què recolzar el teatre anticapitalista quan la CEOE és essencial per aprovar la renda mínima i la prolongació dels ertos?

És necessari que baixi la tensió política, però l’estratègia electoralista de la dreta, que vol utilitzar la crisi per degradar el Govern, i el dogmatisme d’una part de l’esquerra ho dificulten molt.

El PP ha d’admetre que no té una majoria per fer caure el Govern i que si la tingués les conseqüències podrien ser dramàtiques. No vull pensar el que hauria passat si dijous l’estat d’alarma hagués sigut derrotat. Però l’esquerra ha de saber explicar i reconèixer que no té una majoria suficient i que el frontisme esquerra contra dreta és catastròfic. Cal reconduir la tensió política. La crispació dels últims plens no ens ajudarà a sortir de la crisi. Ens pot enfonsar.

Recompondre el diàleg

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han de reconèixer la realitat. Només tenen 155 diputats, 21 menys que la majoria absoluta i perquè el país tiri endavant ho han de pactar tot. ¿Amb qui? Amb qui sigui raonable i no anteposi sempre els interessos de partit. No hi ha d’haver vetos. Però hi ha comportaments que fan molt difícil arribar a pactes raonables.

Ara la primera obligació és recompondre el diàleg amb les patronals i els sindicats, que fins avui tenen actituds més pragmàtiques i realistes que molts partits. És un actiu que el Govern no pot ignorar. L’últim ple deixa poques esperances. En tot cas, cal apuntar –ja per dues sessions– l’actitud més raonable del Cs d’Inés Arrimadas i Edmundo Val.