Editorial

Posar les reformes en context

Espanya necessita un marc laboral que compti amb l'acord d'una majoria parlamentària, però també dels agents socials

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp53476963 madrid  20 05 2020   la vicepresidenta de asuntos econ micos200522093506

zentauroepp53476963 madrid 20 05 2020 la vicepresidenta de asuntos econ micos200522093506 / Kiko Huesca

Perdre una votació tan important en aquest moment com la renovació de l’estat d’alarma seria una enorme debilitat per a qualsevol Govern. Però guanyar-la deixant fora de joc els grups que van recolzar l’Executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sembla, a simple vista, una temeritat. Això és el que va passar dimecres passat. PSOE, Unides Podem, el PNB i Ciutadans van tirar l’estat d’alarma endavant gràcies, també, a l’abstenció de Bildu. La sorpresa va saltar quan, en un comunicat conjunt dels ‘abertzales’ amb el PSOE i Unides Podem, es va anunciar que el suport passiu del grup basc va ser a canvi d’una derogació integral i exprés de la reforma laboral del PP. En el pacte de govern només figuraven tres punts concrets i va semblar durant unes hores que s’anava molt més enllà i molt més de pressa. Fins que un comunicat del PSOE va deixar clar que l’abast i el ritme de la derogació era el de la investidura. 

L’episodi ha mostrat una debilitat del Govern que semblava dissipada en part al guanyar-se el suport de Ciutadans en dues votacions consecutives, cosa que reduïa la capacitat de pressió dels seus socis d’investidura, especialment Esquerra, i de l’oposició del PP. Tot es va esfumar per una barreja d’imperícia, funambulisme i pànic escènic. Però el pitjor és que no només va debilitar el Govern sinó que el va posar en el disparador de ser un soci poc de confiança davant dels qui li van salvar els mobles, el PNB i Ciutadans, o els hi poden salvar en el futur, Esquerra i els grups més minoritaris. Tot això al marge de la incòmoda posició en la qual han quedat tant la vicepresidenta Nadia Calviño com la ministra Yolanda Díaz.

Encara més greu que aquest desgast polític ha sigut el que ha provocat en el diàleg social que semblava encarat en les primeres setmanes de l’estat d’alarma. La patronal CEOE l’ha abandonat, esperem que el Govern s’esforci que sigui temporalment, i els sindicats també es van mostrar molestos. El pacte, com va insistir el mateix Pedro Sánchez en les primeres setmanes del confinament, és la millor sortida, potser l’única, de la crisi econòmica i social que se sobreposa a la crisi sanitària. Llançar per la borda aquest bé preuat, per assegurar tàcticament una votació, per important que sigui, no està justificat en cap cas i voreja la greu irresponsabilitat. Xoca, a més, amb la mateixa prioritat del Govern. I arriba en el pitjor moment perquè la inseguretat jurídica és el pitjor que es pot generar en aquest moment d’ofec per a milers de famílies i d’empreses.

Ningú dubta que Espanya necessita un marc laboral que compti amb l’acord d’una majoria parlamentària però també dels agents socials. Aquest és el pitjor mal de la reforma del PP que ara es pretén derogar. Va néixer coixa per la falta de recolzament, i gairebé de diàleg, amb els sindicats. La mateixa patronal ho sap perquè la seva aplicació ha estat carregada de litigiositat fins que una sentència del Tribunal Constitucional va posar en evidència l’agressivitat d’algun dels seus preceptes. El principal és l’acord que afavoreix la seguretat jurídica i, per tant, l’estabilitat que es necessita per crear ocupació. Perquè aquesta és la primera política social que es necessita en els pròxims mesos. Els nivells d’atur i la seva llarga durada provocaran un augment del nombre de persones en el llindar de la pobresa. I això és un drama social que llasta també el progrés de l’economia perquè cauen el consum i els ingressos de l’Estat. El Govern intenta en les últimes hores reconduir aquest despropòsit. És d’interès nacional que ho aconsegueixi perquè aquí no es tracta ara que li vagi bé a un partit o a un altre sinó que el que pren decisions encerti com més millor. Ja hi haurà temps de passar comptes amb les responsabilitats d’uns i d’altres. En aquest episodi ho són fonamentalment del PSOE i d’Unides Podem.