La gestió política de la pandèmia

Catalunya i la reconstrucció

Per teixir complicitats en l'actual crisi del Covid-19, s'ha d'abordar en paral·lel els problemes previs a aquesta

Es llegeix en minuts
Catalunya i la reconstrucció

Tan sols fa unes setmanes el president Sánchez va creure que havia trobat la pedra filosofal amb la qual poder convertir una ocurrència en solució al ‘cul-de-sac en què es troba l’Estat espanyol en l’actual conjuntura de crisi global a cavall de la pandèmia. Es tractava de fer possible un ’remake’ dels pactes de la Moncloa firmats a finals del 1977 entre totes les forces parlamentàries oblidant que si van ser possibles és perquè prèviament aquestes havien deixat resolta bona part dels problemes polítics heretats. Efectivament, pocs dies abans, el Congrés havia aprovat la llei d’amnistia de 15 d’octubre amb la qual, malgrat presentar-se com a llei de punt final que blindava la impunitat dels responsables de la repressió franquista i a l’espera de la redacció d’una Constitució que consagrés els drets democràtics, els antifranquistes van recuperar la llibertat. Sense la resolució del conflicte polític el pacte hauria sigut impossible, fet tan evident que alguns opinants i analistes progovernamentals en les últimes setmanes, a l’ignorar-ho, han provocat un cert enrojolament.

Davant de l’evident, transcorreguts pocs dies, es va obrir pas a una nova terminologia, raó per la qual avui encertadament es parla de ’reconstrucció’. O sigui, de la necessitat d’interpel·lar la societat i els seus representants democràtics a unir esforços a favor de superar l’escenari pandèmic en el qual les ja esquerdades parets de l’Estat del benestar amenacen ruïna i, per tant, més dolor i més pobresa. De manera indefectible, doncs, caldrà partir de la posada en marxa de la resolució dels problemes previs en paral·lel als apareguts com a condició sine qua non per fer-la possible. O sigui amb, des de i per a Catalunya. I entre catalans, també.

La responsabilitat exercida aquestes setmanes al Congrés dels Diputats per Gabriel Rufián de manera activa, constructiva i propositiva, però alhora crítica amb el vergonyant oportunisme recentralitzador, han legitimat encara més l’exigència de posada en marxa de la taula de diàleg i negociació compromesa entre els dos governs perquè només des de l’abordatge dels problemes a l’uníson es podran construir les complicitats que requereix la mateixa reconstrucció. S’haurien, doncs, d’esquivar per ineficaços aquelles propostes del socialisme català tendents a aparcar les demandes de bona part de la societat catalana contingudes en l’anomenat procés a l’espera d’una nova conjuntura. Cras error, com prova el fet que si bé sentim el vicepresident Aragonès repetir el terme ‘reconstruir’, a cavall del merescut èxit polític que li ha reportat el fer possible que la Generalitat gaudeixi per fi de nous comptes, no va poder comptar amb el PSC malgrat que aquells que estan situats a la seva esquerra sí que els van pactar. La qual cosa denota que encara els parlamentaris comandats per Miquel Iceta no arriben a entendre el sacrifici i la voluntat política que exigeix omplir de contingut el terme ‘reconstrucció’.

Al Govern espanyol se li ha de reclamar que, per no descarrilar, ha d’assumir les qüestions pendents relatives als presos, represaliats i exiliats, així com la seva implicació en la recerca d’una resolució pactada que pugui ser ratificada per la ciutadania catalana alhora que s’afronta com i de quina manera s’encarrila el terrible escenari social i econòmic obert en el conjunt de l’Estat. Perquè l’un sense l’altre no serà possible.

La mutació del procés

Però el que hauria de concernir el Govern espanyol ha de reclamar-se d’igual manera a les forces polítiques catalanes al Parlament de Catalunya. I, en especial, a les independentistes, les quals haurien de tenir voluntat de liderar la inevitable mutació del procés. O sigui metabolitzar, quan no enterrar, fulls de ruta avui inviables, driblatges curts del president Joaquim Torra improductius o pronunciaments d’algun conseller de Junts per Catalunya, que a més d’avergonyir no contribueixen a l’acumulació de forces ni ajuden a avançar en els terrenys compartits amb la resta de forces polítiques catalanes no independentistes.

Et pot interesar

En aquest sentit, s’hauria de tenir en compte la possibilitat que les forces parlamentàries catalanes es comprometessin a col·laborar al Parlament. D’una banda, en tot allò que afecta les polítiques socials i econòmiques d’urgència. I, de l’altra, a no bloquejar-se recíprocament les propostes per a la resolució del conflicte Catalunya-Espanya. Dit d’una altra manera: els uns participant en hipotètiques ponències, fins i tot no sent autonomistes, propostes per aquells que aspiren a una millora de l’Estatut o a un nou text estatutari i, els altres, no sent independentistes, participant en els treballs dels qui plantegessin propostes, anomenin-se llei de claredat o llei de referèndum.

Si això ocorregués, ja estaríem reconstruint i reconstruint-nos.