LA CLAU

La banda sonora del confinament

Com en les pel·lícules apocalíptiques, el silenci s'ha obert pas a les ciutats sotmeses a l'estat d'alarma, però alhora la situació ens han reconnectat amb l'entorn

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp53069742 arcelona  08 04 2020 coronavirus covid 19 en barcelona para 200410111401

zentauroepp53069742 arcelona 08 04 2020 coronavirus covid 19 en barcelona para 200410111401 / ferran ferrannadeu com

La primera vegada que un viatja a Nova York diu que creu que està en una pel·lícula. Els carrers que tant ha vist per la televisió, aquests portals d’edificis amb la seva petita entrada amb reixat, les escales metàl·liques que estan enganxades als edificis de Brooklyn. Places i monuments i taxis. La propagació de la Covid-19 ha tingut molt d’aquesta sensació, tot i que la pel·lícula a més era de gènere, de ciència-ficció. Fa a penes dos mesos ningú s’hauria imaginat que es plantaria davant de la televisió expectant a una hora per saber a quina hora pot sortir a fer un tomb. Ni es figuraria aquesta nova rutina de guants i mascaretes i rentat reiterat de mans. De #QuedateEnCasa.

A les pel·lícules de terror o ciència-ficció hi ha molt de tot això, pura distopia de manual. Menys ens fixem en un altre fenomen mimètic, el silenci. La falta de soroll és la banda sonora dels relats apocalíptics, i encara no comprenc per què. També ho és ara.

El nostre confinament no ha portat el silenci absolut als carrers, més aviat ha ’netejat’ les diferents capes de so que les habiten. Ara distingim amb claredat el refilet dels ocells, de dia i de nit, diferents. També els sons dels veïns, l’arribada del camió de les escombraries, i l’hora en què surten els nens, que fa ara, ja uns dies s’ha incorporat a aquesta simfonia de la ciutat. El soroll també va per franges horàries en l’estat d’alarma. 

El periodista Michele Catanzano reflectia en aquestes pàgines les primeres dades obtingudes per una iniciativa ciutadana, Smart Citizen, per controlar la contaminació acústica de la ciutat a partir de 15 sensors que supervisa i estan instal·lats en diversos punts de la ciutat.

Els dispositius han registrat reduccions d’almenys 5 decibels. O sigui, el soroll ha baixat més del 50%. Seria, diu, com si tot Barcelona s’hagués convertit en una superilla. Potser ha recuperat el seu so cada barri, veïns sorollosos o espontanis de la música a les vuit de la tarda inclosos.

Notícies relacionades

Aquesta banda sonora de Barcelona evoca l’experiment que va fer a Berlín l’artista conceptual americà Terry Fox, que va traslladar a una banda sonora la geografia del mur de Berlín en els 80 i els esbossos de treball del qual es van exposar justament a la Fundació Joan Miró a principis d’any, en una mostra dedicada al silenci i a les seves interpretacions artístiques quan la pandèmia ja es propagava per Àsia en un temps que sembla ja molt llunyà. Barcelona sona molt diferent ara mateix, fins i tot en l’entorn del museu de Montjuïc, sempre ple de turistes.

El pla de desconfinament per fases ens portarà una altra banda sonora a les ciutats, més veus, més motors de cotxe i activitat. Però el parèntesi que ha significat, carregat de dolor i por, ha deixat ja una empremta inesborrable en la nostra percepció de l’entorn.