A Michael

Quina picada d’ullet del destí. Te’n vas just en aquest període negre, sense poder sortir i sense futbol. Com si volguessis alleujar-nos el buit i el dolor insuportable que serà anar a l’estadi sense tu. Han sigut 30 anys il·luminant el futbol amb el teu somriure, desxifrant el joc amb el teu personalíssim accent anglès, regalant-nos un tarannà i una forma d’explicar i disfrutar les coses que han marcat una generació per sempre. Com la teva manera de fer televisió. Pur talent unit a una intel·ligència, sensibilitat i respecte que et feia únic. Som molts els que hem crescut al teu costat aprenent a enfocar la imatge des del bon gust i el respecte amb què tu ens l’ensenyaves, els que ens quedem orfes avui, i especialment la teva parella de ball durant tres dècades, Carlos Martínez.

Estic trencada i alhora sé que he sigut molt afortunada. Quan vaig entrar a Canal+ el 1996 et mirava amb enorme admiració. Al cap d’un any em van tremolar les cames quan em vas demanar que treballés amb tu a ‘El dia después’. ¡Era la primera dona allà! Ningú va creure més en mi que tu. Ni jo mateixa. Com quan Pedrerol se’n va anar i em vas proposar amb gran entusiasme per a les entrevistes de la llotja.

Des d’aleshores han sigut 16 anys de viatges, retransmissions, converses sobre el futbol i la vida, aprenentatge, molts plorar de riure, felicitat i últimament incertesa. Porto amb mi el teu somriure mirant cap a The Kop fa un any, se t’entelaven les ulleres perquè potser pensaves que t’estaves acomiadant d’Anfield. Però encara hi hauria una vegada més, perquè el destí va elegir que prestessis el teu últim servei a Liverpool, casa teva, contra l’Atleti.

La lliçó més gran

Quan creia que el teu millor llegat seria la teva mirada a través de la càmera d’‘Informe Robinson’, o la teva forma de demanar-nos als redactors el que volies ensenyar a ‘El dia después’ i com mostrar-ho, la teva brillantor com a comentarista o la teva forma de beure’t la vida... ens has tornat a sorprendre.

En aquest any i mig m’has donat la lliçó més gran de la meva vida. Em vas dir que el càncer et mataria, sí, però que no permetries que ho fes cada dia. Ho has complert fins a l’últim whatsap: «Mónica, soc més calb que Maldini!».

Notícies relacionades

Mor Michael Robinson, un comunicador singular

«Michael, mai caminaràs sol»

No sé com agrair-te tantes coses, el teu gran sentit de l’humor fins i tot en els pitjors moments, tant carinyo i tant orgull teu després de moltes entrevistes meves. El teu exemple de llibertat i integritat innegociables.

Només espero, «puto anglès», com et deies a tu mateix, que sàpigues que t’estimo i que t’hem estimat moltíssim. Fins sempre, Michael, ‘you’ll never walk alone’.