Mor Michael Robinson, un comunicador singular

El somriure irònic, l’humor contagiós, l’anècdota encertada i el carisma poderós de Michael Robinson s’han apagat per sempre. L’exfutbolista que es va coronar campió com a comunicador singular ha mort aquest dimarts als 61 anys víctima del càncer que li va ser diagnosticat l’octubre del 2018. La defunció, que ha provocat una allau de condolences en tots els àmbits, va ser comunicada per un dels seus fills a través del compte de Twitter del mateix Robinson.

Era l’home que va arribar a Espanya sense saber on anava (cèlebre és la seva infructuosa recerca d’‘Osasuna’ en un mapa juntament amb la seva dona quan li van dir que havia sigut traspassat al club navarrès) i que, després de més de tres dècades, va acabar considerant-se més espanyol que anglès; era un fantàstic narrador d’històries, Michael Robinson. «El meu pare em va dir una vegada que jo era bo tractant amb la gent, i si hi ha una cosa que abunda al món és gent», explicava a la seva manera per què era apreciat per tots i queia bé allà on anava. A Cadis, per exemple, va arribar com a accionista del club i va acabar sent nomenat fill adoptiu d’una ciutat en la qual gairebé tothom, deia, «és graciós sense esforçar-se a ser-ho». No li costava definir-se com a «gadità de cor».

Con tremenda tristeza os comunicamos el fallecimiento de Michael. Nos deja un gran vacío, pero también innumerables recuerdos, llenos del mismo amor que le habéis demostrado. Os estaremos eternamente agradecidos por haber hecho a este hombre TAN FELIZ, nunca caminó solo. Gracias

— Michael Robinson (@michaelrobinson) 28 de abril de 2020

 

Havia nascut a Leicester el 12 de juliol del 1958, mentre a milers de quilòmetres se celebraven els Sanfermines. Va ser el dia en què, segons recullen els annals, es va produir la tancada més llarga de la festa pamplonesa: mitja hora van estar un ‘miura’ i els mossos marejant-se mútuament fins que el toro va entrar a la plaça. Per les esquivades del destí, en aquesta ciutat acabaria recalant molts anys després (1987) aquell Michael que venia amb una Copa d’Europa sota el braç, ni més ni menys. L’havia guanyat el 1984 amb el Liverpool dels seus amors, aquest Liverpool al qual ja mai podrà veure com a campió de la Premier, ara que ja gairebé tenia el trofeu agafat per les dues nanses.

Aquella final de Roma era un dels molts caladors on Cats, que així l’anomenaven els seus companys a Anfield, pescava el seu anecdotari, fèrtil i ben explicat com pocs. Solia recordar que li tremolaven les cames davant de la possibilitat de tirar un penal en la tanda que havia de decidir el títol. No va fer falta perquè un altre en el qual ningú confiava, Alan Kennedy, va anotar el decisiu mentre el porter Grobbelaar amb les seves pallassades ja havia minat la confiança dels rivals, que van anar desaprofitant els seus llançaments.

De Liverpool a Pamplona

Amb la samarreta vermella hi va estar poc temps (se’n va anar després de dues temporades: com a competència tenia per davant Dalglish i Rush) però es va impregnar de l’ètica i la mística d’un dels clubs amb més literatura del món. En la seva època l’entrenador era Joe Fagan, de qui recordava que abans dels partits els deia unes paraules màgiques al vestidor, mentre a fora ja rugien els fans: «No oblidin que aquesta gent guanya els seus diners amb molt esforç i han decidit gastar-se’ls en estimar-los. Estimin-los vostès, també sisplau». Eren els temps del despietat thatcherisme contra el qual sempre es va rebel·lar, com més tard contra Tony Blair, a qui considerava una estafa com a laborista, i com últimament contra el ‘brexit’.

Estamos consternados por el fallecimiento de Michael Robinson. Su legado siempre permanecerá entre nosotros.

Enviamos nuestro más cálido abrazo a sus seres queridos.

DEP, @michaelrobinson. pic.twitter.com/vDHyogWq4g

— C. A. OSASUNA (@CAOsasuna) 28 de abril de 2020

Després del període a Liverpool va passar tres anys sense glòria al QPR, fins que a Pamplona Robin es va posar a si mateix al mapa. Ell no era una estrella i l’Osasuna no donava per a gaire lluïment, però van saber brillar junts. Es va haver d’espavilar i esprémer les seves habilitats socials perquè en aquella Pamplona, recordava ell, gairebé ningú parlava anglès. En els seus balbucients inicis amb el castellà no es va lliurar de la novatada i algú de l’equip li va dir que en una església s’havia de cridar «l’hòstia puta», cosa que va fer per a esglai i persignació d’uns i rialles pocavergonyes d’altres. No li va costar integrar-se i van començar a caure els gols, que sovint celebrava amb un gest taurí.

A falta de finor, era llest i fort, i molt bo amb el cap. «A Robinson li centres un garrí a l’àrea i te’l remata», va dir d’ell César Menotti, que en aquells temps va dirigir (breument, per descomptat) el volcànic Atlètic de Jesús Gil. També va aconseguir jugar 24 vegades amb la selecció irlandesa (el salconduit ancestral va venir de la mà d’una àvia que havia nascut en aquesta altra illa) fins que un genoll dret el va fer descarrilar del futbol prematurament, als 31 anys.

El salt a la televisió

Però el futbol va continuar sent la seva vida. Li agradava massa, tant que deia que les seves contrapartides i defectes, per exemple els errors arbitrals, eren «com unes petites arrugues a la cara de Paul Newman: no són suficients per espatllar la seva immensa bellesa». Li agradava i, a més, li permetia viure bé: «Soc molt afortunat, tinc 52 anys i mai he fet res», va dir al seu dia en una entrevista amb ‘Jotdown’. Però ja serà menys. Amb les botes penjades va creuar el llindar i va passar d’actor de la història a ser un dels qui l’explicaven. Amb òptiques, paraules i accents insòlits, això sí, però que van arrelar immediatament. Al principi comentava partits de la Lliga anglesa a TVE, amb la qual va cobrir el Mundial d’Itàlia-90. Fins que Alfredo Relaño li va veure el què i li va llançar el llaç per al naixent Canal Plus.

El ‘guiri’, com de vegades s’autodenominava, va formar una molt duradora parella amb Carlos Martínez com a narrador en ‘El partidazo del Plus’. Van trotar per tot Espanya durant dècades, seguint la Lliga i compartint sopars i algun gintònic en les nits de diumenge sense encant lluny de casa. «He passat més temps amb el Carlos que amb la meva dona», admetia Michael. La seva peculiar parla («molt bé per ‘la’ part de Butragueño») i la incorporació d’algunes frases en l’argot futboler («l’ha ficat per on dormen les aranyes», deia quan una pilota entrava per l’escaire) van consolidar aquell anglès simpàtic com ‘un dels nostres’ en l’imaginari de l’aficionat espanyol. Però és que no era només graciós i amè, és que veia el futbol d’una manera preclara, i sabia transmetre’l. Li va tocar contemplar i explicar al gran Barça de Cruyff i després el de Guardiola, dos monuments davant dels quals era fàcil extasiar-se i ser generós en l’elogi. Per fer-ho, solien qualificar-lo de partidista i de culer.

La seva vena humorística va créixer libèrrima ‘El día después’, una fita en els programes esportius espanyols, en especial la secció ‘Lo que el ojo no ve’, compendi de mirades tortes i hilarants de la rebotiga dels partits. Potser la seva única punxada professional va ser ‘Maracaná’, a Cuatro (any 2005), un intent fallit de conjugar les seves molt particulars traces amb el xou, amb Paco González i Carlos Latre. Va arrufar aviat les celles davant del caire del programa i es va apartar al cap de dues setmanes. D’aquella decepció va sortir enfortit amb un nou espai, tan personal que fins i tot porta el seu nom: ’Informe Robinson’. Grans reportatges desempolsegant històries dignes de veure la llum que li van valer el reconeixement generalitzat, i un de molt concret, el Premi de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán del 2017.

Notícies relacionades

«Michael, mai caminaràs sol»

A Michael

Casat amb la Christine, deixa dos fills, una noia i un noi. Un menyspreu al noi, Liam, va ser el motiu del seu desagradable final amb l’Osasuna, el club que el va portar a la Lliga. En una visita a El Sadar, on anava com a comentarista, va pactar que el nen (llavors tenia 7 anys) saltés al camp de la mà del capità de l’equip, però en l’últim instant el club ho va impedir. «Això no ho podré perdonar mai», recordava amb disgust. Va ser un dels pocs capítols agres de les seves tres dècades espanyoles, que va deixar plasmades en un llibre de memòries a penes futbolístiques, ‘Es lo que hay... Mis treinta años en España' (Editorial Aguilar, 2017).

L’octubre del 2018 li va ser diagnosticat el càncer, un melanoma «incurable», segons ell mateix va explicar a la Cadena SER. Li va plantar cara amb enteresa i optimisme fins i tot quan la metàstasi escurçava els terminis. Va continuar fins al final amb les transmissions dels partits (l’últim, capritxós atzar, va ser el Liverpool-Atlètic de Madrid, en el seu temple d’Anfield) al costat de l’inseparable Carlos Martínez, més Julio Maldonado i Mónica Marchante, un equip estable, compenetrat i brillant que va elevar el futbol des de la televisió i perd ara el seu baluard més estimat i singular. L’anglès, el guiri, el gran Robin.