EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN

Vent ferotge contra el Titanic

Dijous al Congrés, després del gran esbronc, es va prorrogar l'estat d'alarma amb 269 vots a favor (sobre 350). No va ser el pitjor que podria haver passat

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp53232205 opinion beard200425160643

zentauroepp53232205 opinion beard200425160643

L’índex PMI, basat en enquestes solvents, prediu la tendència de les economies. Per sobre de 50, bé. Per sota, problemes. El 50 és el punt mitjà i per allà es movien les economies europees. Però va arribar la  pandèmia i el tancament de l’activitat i tot va canviar. I «la ferocitat de la caiguda» –així s’expressa el director de l’enquesta– ha sigut molt superior al previst.

Al març l’índex PMI de l’eurozona va caure a 30 i el d’abril s’ha desplomat a ni més ni menys que el 13,5. ¡El mínim històric! ¡En el pitjor de la crisi del 2009 es va quedar en el 36! Per això els governants dels països de la UE que es van reunir dijous van aprovar amb rapidesa el paquet de mesures urgents de més de 500.000 milions pactats pels ministres d’Economia.

També van acordar un pla de recuperació que hauria de funcionar el pròxim 1 de gener que la Comissió perfilarà a primers de maig. I hi ha unanimitat gairebé total en què, en aquest moment, els estats hauran d’aguantar l’economia –liquiditat de les empreses i ingressos dels treballadors– per evitar una caiguda total de conseqüències molt greus.

La reconstrucció a Europa

Però Europa, a diferència dels Estats Units, no és ni una nació sobirana ni un estat, sinó una unió d’estats. Seran els estats nacionals –Alemanya, França, Espanya...- els que hauran d’afrontar la gran càrrega. La UE ajudarà amb el pla de recuperació, que ha de ser molt fort. ¿Quant? Merkel va parlar d’un bilió d’euros i Espanya, d’1,5 bilions. Però el que es discuteix és si el recolzament consistirà en crèdits tous als països més afectats (la idea d’Àustria o dels Països Baixos) o de ‘grants’ (subsidis) del fons comunitari, per la qual cosa advoquen Macron, Sánchez i Conte. Ja està clar que hi haurà fons. ¿Qui els acabarà pagant? Els països del sud no volen que tot porti a un augment del seu deute públic que llasti el seu futur.

Per això Sánchez parla d’un pla Marshall, el que va pagar els Estats Units per reconstruir Europa després de la guerra mundial. Però els països del nord són reticents. Saben –i temen– que els seus electors no volen pensar en més impostos. Així tot pot acabar en una solució mixtaentre subvencions (a pagar solidàriament per un fons comunitari) i crèdits tous als estats a llarg termini.

L’arma d’últim recurs tornarà a ser, com el 2012, la intervenció del BCE per sostenir els bons dels estats en dificultats

I com a últim recurs el BCE –com ja va passar amb Draghi– intervindrà els mercats comprant bons dels països amb dificultats. En part ja està passant i el BCE ja té en el seu balanç 350.000 milions de deute espanyol i ens financem a 10 anys a l’1% (tot i que a primers de març ho fèiem només a un 0,32%).

Europa ajudarà, però els estats nacionals estan en primera línia de foc. I Espanya no ho té gens fàcil. El Banc d’Espanya ha avisat aquesta setmana que el PIB pot caure més del 10%, que l’atur s’incrementarà fins al 20% (13,9% a finals del 2019), que el dèficit públic saltarà del 2,8 al 10% i que el deute públic superarà el 110% del PIB (95,5% el 2019).

Pedro Sánchez, que presideix un Govern en minoria, demana un gran pacte per afrontar el pitjor moment d’Espanya des de 1936. Pablo Casado, el líder del segon partit (89 diputats davant 120 del PSOE) li respon que la crisi és un gran iceberg, que Sánchez és el capità del Titanic i que no compti amb el PP per fer d’alegre orquestra mentre el barco s’enfonsa.

Però tots som el Titanic. Fa anys que el clima polític està degradat i arribar a acords formals seria un miracle. Es va veure dimecres al Congrés. Tots contra tots i tots contra el Govern. Però, al final, el tercer estat d’alarma es va aprovar per 269 vots contra 60. A favor PSOE, PP, Podem, Cs, PNB i diversos diputats d’esquerra. S’hi van abstenir ERC i Bildu i només hi van votar en contra Vox, la CUP i JxCat.

Així, a la pràctica, funciona una música excepcional: crítiques i insults sense pietat, però coincidència de vot. ¿És sostenible una discòrdia cridanera que acabi en una concòrdia vergonyant?

Notícies relacionades

Fort esbronc al Parlament, però bastanta coincidència de vot entre PSOE, PP, Podem, Cs, el PNB i fins i tot ERC i Bildu. I ¿qui votarà contra les mesures econòmiques que hauran de consistir en liquiditat per evitar el tancament d’empreses, pròrroga dels ertos contra l’atur i alguna renda mínima? El Govern ho proposarà, després de parlar-ho amb CEOE i sindicats, i em costa veure el PP o el PNB votant-hi en contra. Fins i tot ERC o Bildu.

¿Anem a xocs polítics continus –¡tu, incompetent!, ¡tu, reaccionari!– que maquillin o adornin una confluència de vot? Potser no hi ha cap més remei i s’acabin reduint a això els nous Pactes de la Moncloa. No seria el pitjor.