Anàlisi
La productivitat dels serveis sanitaris davant l'epidèmia
Unas enfermeras aplaunden el pasado mes de abril durante la pandemia /
Un dels temes més mal tractats en l’economia empírica és el de la productivitat dels serveis. En els estàndards de la comptabilitat nacional es valoren d’acord amb el cost dels seus ‘inputs’. Tant gastes en el teu sistema, tal és el seu valor. Amb això, per definició, els augments de productivitat són sempre, empíricament, nuls. Certament, com ja va assenyalar W. Baumol en la dècada dels 60, en la seva famosa identificació del ‘productivity lag’ en el sector de serveis, de treball intensiu per naturalesa, els augments de productivitat fins i tot conceptualment resulten complicats si es vol preservar el nivell de qualitat dels estàndards: no farem que els músics toquin més ràpid la famosa simfonia inacabada, ni estalviarem en costos substituint violinistes per amplificadors sense afectar la qualitat. El mateix en el nombre de representacions teatrals o en la rapidesa de les nostres visites als museus. Tot i que en l’ensenyament, com en aquests dies veiem, s’han obert camins, queda encara molt camp per recórrer. Les dificultats, doncs, de traduir ‘outputs’ (activitat) dels serveis públics per resultats (‘outcomes’) en termes d’impacte en el benestar i la qualitat de vida de les persones són fins i tot més grans que les observades per a l’associació entre renda i benestar.
Això ve a tomb del fet que en aquesta epidèmia maligna en què els nostres professionals es desviuen, i augmenten les seves hores i esforços, difícilment registrarem augments de productivitat dels nostres serveis sanitaris. Això és obscè per a un economista que sap que aquell esforç millora el benestar, salva vides, ofereix tranquil·litat i dona valor a la resiliència social. En la resposta a l’epidèmia s’aprèn a treballar de manera diferent, es col·labora entre professionals sense discussió sobre què passa amb les meves coses i fins i tot els dispositius privats fan efectius els seus partenariats. ¿Com algú pot dir que la productivitat no augmenta ja que les retribucions són les mateixes? Els incentius, a més de la millora de ‘know how’ (¡s’ha de recordar d’on hem arribat a treure respiratoris!) o d’investigació sanitària, no tenen parangó en l’actual disjuntiva, tant per al present com per al futur.
De manera similar per a professors i ciutadans que aprenem a treballar d’una altra manera, fora de les hores de classe convencionals o d’haver d’imputar a costos les pèrdues de temps per transport i congestió. O de treballadors i empresaris que adapten les seves cadenes logístiques i de distribució per ajustar-se a les noves necessitats. Més del mateix no sempre és millor: fixem-nos en el menys i millor, o en el millor a seques, per a la productivitat dels temps que venen.
