27 maig 2020

Anar al contingut

Editorial

Protegir els més vulnerables

Sense un contracte social entre administracions, treballadors i empreses no es podrà mantenir ni recuperar el pols econòmic

firma editorial català

El Periódico

Protegir els més vulnerables

Jose Maria Cuadrado Jimenez

El confinament gairebé total de la població a Espanya per aturar la pandèmia del Covid-19 condueix a la hibernació de l’activitat econòmica. I aquesta paràlisi, amb centenars de milers de treballadors inclosos en reduccions temporals d’ocupació, acaba posant en risc la supervivència de les persones. No dels que tenen més, que gaudeixen d’un marge per gastar menys o per utilitzar els estalvis, sinó per als que ja normalment viuen al límit de la supervivència. El Govern ha presentat una bateria de mesures pal·liatives perquè aquests treballadors més vulnerables, es calcula que uns 500.000, que podrien veure’s obligats a deixar de pagar el lloguer o la hipoteca i perdrien la seva vivenda en el moment en què més la necessiten. O que podrien veure en qüestió la seva solvència per pagar quotes a la Seguretat Social o els seus impostos per una activitat que no han pogut fer per ajudar a frenar l’epidèmia. Les mesures són les adequades i arriben quan la població més vulnerable comença a sentir les conseqüències d’aquesta crisi que no ha fet més que començar. El Govern compta al seu torn amb el recolzament de la UE, especialment del BCE i de la Comissió, que han arbitrat el marge necessari per engolir el dèficit i el deute subsegüent a aquest primer paquet de recolzament als més vulnerables. Tot i que farà falta més per recolzar la recuperació.

Perquè aquestes mesures aconsegueixin els objectius que persegueixen cal aconseguir també que s’apliquin eficaçment. Centenars de milers d’autònoms han hagut de pagar aquests dies les seves quotes perquè no s’ha aconseguit eximir-los a temps. S’ha, doncs, d’anar més ràpid. I evitar que la burocràcia sigui un obstacle més en una carrera que ja serà molt difícil per si mateixa. I, alhora, cal vetllar pel bon ús dels mecanismes previstos i perquè els recursos arribin a qui realment els necessita. La celeritat de les administracions serà més fàcil si ningú intenta el frau. Sempre que, també, els mateixos polítics evitin fer confusos els tràmits abans que intentar treure rèdit polític al que és, simplement, un exercici de justícia en temps de dificultat.

La urgència dels esdeveniments exigeix actuacions immediates però la seva sostenibilitat en el temps demana un gran contracte social, renovat a les circumstàncies actuals. Aquesta va ser la gran mancança de la sortida de la crisi del 2008. Ara, més que necessari, és imprescindible. I aquest contracte social ha de començar en les mateixes empreses per repartir equitativament els costos d’aquesta hibernació, assegurant la pervivència i la viabilitat de les companyies a l’escenari d’una gran contracció econòmica sense precedents i reforçant la confiança entre patrons i treballadors. Sobre aquesta base, la tasca del Govern, que també ha de buscar el consens polític, serà sens dubte més fàcil. Un gran acord social i polític a Espanya faria més creïble i més fort el Govern a l’hora de defensar una solidaritat europea més gran. Sense confinament no s’atura la pandèmia, però sense consens no es recuperarà el pols econòmic.