ANÀLISI
De l'europeisme naïf a la traïció d'Europa
A diferència del 2011, aquesta vegada el xarop d'oli de ricí té un potencial destructiu per a la UE
52625669 59 /
Antonio Ozores sortia a la tele, acabava l’acudit amb l’afegitó de «‘por fin somos europeos’» i Espanya sencera es trencava de riure. Acovardida per dècades de dictadura, Espanya va entrar a les institucions europees amb una il·lusió enorme. Hi havia bones raons perquè fos així. La CEE, després la UE, era modernitat, garantia de democràcia i estabilitat davant les pulsions atàviques, i una injecció econòmica a través dels fons de cohesió sense la qual no s’entén la prosperitat del país.
Espanya, doncs, sempre va ser europeista fins a la medul·la, a tot arreu es difonia un discurs europeista naïf que abraçava de forma acrítica qualsevol forma d’integració (era igual cap a on ni com) i desdenyava amb incomprensió i hostilitat qualsevol forma d’euroescepticisme. ¿On s’estarà millor que als somiats Estats Units d’Europa? Mentre en altres llocs del continent la UE es veia com un club d’interessos i una manera d’evitar els bel·licosos errors del passat, a Espanya se solia veure com una autopista cap al progrés, de la mà (o almenys al rebuf) dels països més potents.
Xarop d’austeritat
La crisi del deute i el dur xarop d’austeritat no va trencar l’encanteri de l’europeisme naïf, tot i que sí que va introduir un dubte raonable en àmbits de l’esquerra que van ser despatxats com a populistes. Malgrat el dolor de les receptes, el discurs dominant a Espanya (polític, empresarial, intel·lectual i mediàtic) va acatar, va acceptar i fins i tot va aclamar com l’única solució possible l’ortodòxia dels homes de negre que venien del nord, una cosa que va quedar plasmada en la reforma exprés de la Constitució l’últim estiu de Zapatero. O la UE, entesa com aquesta ortodòxia liderada per Alemanya, o Grècia. Aquesta era la disjuntiva. I ningú volia ser tractat com Grècia, una desgràcia econòmica però també intel·lectual.
En el llibre ‘Comportarse como adultos: Mi batalla contra el establishment europeo’ de Yanis Varoufakis (adaptat després al cine per Costa-Gavras) es pot trobar, de vegades entre línies, en ocasions de forma brutalment explícita, la psicologia profunda de la bretxa entre els països del nord que dominen l’ortodòxia comunitària i els del sud, l’abisme que avui pateixen Espanya i Itàlia a compte dels anomenats ‘coronabons’. És una lluita ideològica, sí. També d’interessos i de poder. Però també és un pols alimentat per insultants prejudicis cap als irresponsables PIGS.
Avui, bona part del discurs dominant (i popular) sembla en gran manera haver abraçat Varoufakis. La recepta del 2011 resulta incomprensible adaptada a l’actual crisi. Les circumstàncies i els detalls són diferents, però davant una situació binària (davant la crisi del coronavirus, o remes amb tothom o no ho fas) l’actitud dels països del nord es percep com una traïció a Espanya, a l’ideal europeista. Per pal·liar aquesta impressió, de poc servirà que Christine Lagarde es disfressi de Mario Drahgi. Si ho fa.
Canvi de peces
Després de cada gran crisi, hi ha un canvi de peces polític i social. La del 2008 marca l’auge de la ultradreta i la dreta iliberal i nacionalista. Si ningú a Brussel·les fa reflexionar els holandesos i els alemanys, el virus arrasarà amb l’europeisme naïf espanyol i pot ser que amb el projecte europeu. Itàlia fa temps que rumia la seva relació amb la UE. A Espanya, el cop de timó pot ser terrible. No és el mateix concloure que la UE no serveix per als teus interessos que sentir que t’han traït i abandonat en l’hora de màxima necessitat. No és el mateix Varoufakis, que Farage. O Salvini i Le Pen.
