La por supera els estats

Ja se sabia que les mesures per combatre el coronavirus, com l’aïllament de la població, tindrien seriosos efectes econòmics. Dimarts, l’índex PMI de l’eurozona –un indicador puntual i fiable– va confirmar la gravetat de la disrupció. Una dada per sobre de 50 indica que l’economia va bé. Al contrari, si és inferior, senyal d’alarma. I el flaix anticipat de març del PMI de l’eurozona ha tingut una esgarrifosa caiguda: fins al 31,4 davant el 51,6 de febrer.

El PMI de març explica l’ocorregut en les últimes quatre setmanes en què les borses del món han patit una caiguda de gairebé la tercera part del seu valor. També justifica que els governs i els bancs centrals de tot el món hagin pres mesures sense precedents de suport de l’activitat, de les empreses i de les famílies afectades per l’atur o dels erto o similars. El PMI apunta al pitjor comportament de l’ocupació des de juliol del 2009. Per això Alemanya ha enterrat l’ortodòxia del dèficit zero i dilluns va presentar un programa decididament keynesià, més despesa pública per mantenir l’activitat. I el liberal ministre francès d’Economia, Bruno le Maire, va dir que no descarta nacionalitzar empreses si és precís per impedir que desapareguin. 

En aquest camp l’últim ha sigut l’acord ahir a Amèrica del Nord entre Trump i els seus enemics demòcrates per injectar a l’economia dos bilions de dòlars destinats a ajudar les empreses (50.000 milions per a les línies aèries) i a les famílies amb l’enviament de xecs (es parla d’uns 1.300 dòlars a cada ciutadà). El pacte polític i encara més la seva dimensió econòmica –el pla més important d’aquest tipus aprovat mai als Estats Units– era del tot impensable fa només quinze dies. Es torna a confirmar que Amèrica tarda, però que quan reacciona ho fa bé.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tant o més important és l’actitud dels bancs centrals. El BCE s’ha compromès aquest any a compres d’un bilió d’euros de bons dels estats per sostenir l’activitat i no deixar sense demanda les emissions dels estats en situació compromesa com, la setmana passada, Itàlia. La UE és lenta en reacció perquè no és un Estat, però el seu únic òrgan supranacional, el BCE –després d’algun dubte–, ha acabat sortint en defensa dels seus estats membres amb tanta decisió com Mario Draghi el 2012. I la Reserva Federal americana ha anat encara més lluny a l’anunciar compres il·limitades de bons i fins i tot pagarés d’empreses.  

Però els mercats continuen intranquils. Dimarts hi va haver un fort rebot, ahir la tendència es va moderar. No s’enfonsen gràcies a l’acció dels estats i els bancs centrals, però hi ha por pel nombre d’infectats i morts pel virus que augmenten sense pietat. A Itàlia i Espanya ja hi ha més morts que els que hi va haver (oficialment) a la Xina. I l’Índia acaba de decidir confinar (gairebé impossible) la seva població. Sense bones notícies del front sanitari (on hi ha més descoordinació que en l’economia), els mercats continuaran temorosos i l’economia no s’estabilitzarà.